Normative - Capítol 1

Pel meu amic Sergi

amb qui des del principi

vaig poder comptar

Capítol 1:

La primera prova

    Vam entrar a l’habitació i tot era exactament com ens havien mostrat a la gran pantalla del vestíbul. Parets blanques, d’una netedat encegadora, una tarima de pedra i uns cercles negres numerats repartits per tot el terra que indicaven on s’havia de col·locar cadascú. Vaig buscar a la butxaca la meva targeta; mostrava el número 24. Amb compte de no trepitjar-ne cap que no fos el meu, em vaig situar on em tocava.

    Els meus futurs companys buscaven els seus cercles, sempre amb l’ordre que ens caracteritzava com els escollits. Els millors, els més selectes, érem els únics que podien entrar en aquesta escola. No se sabia ben bé què s’hi feia, un cop dins; però el que era clar és que menys de la meitat del grup en sortia amb vida.

    Qui aconseguia superar totes les proves i sortir-ne sencer tenia després la vida regalada; diners, amor, èxit, amistats i seguretat en si mateix, que potser era la clau de tot.

    Em vaig rascar amb nerviosisme el clatell, on m’havien marcat amb l’escorpí. Els cabells amb prou feines amagaven el tatuatge que em senyalava com el diferent, aquell de qui s’havia pronosticat ser el desastre de la fundació. Si algun dia queia tot aquell sistema, seria només gràcies a mi. Hàbil tirador, actor, un geni matemàtic segons les autoritats. Em graduaria de l’institut Normative sense problemes. Fossin quins fossin els entrebancs.

    Vaig tornar la meva atenció a la sala. Un home jove i atractiu estava pujant a la tarima, i tothom començava a callar. Li vaig analitzar les faccions: tot i que per fora somreia, allò era només una màscara. Els seus ulls, blaus i lleugerament freds, repassaven la sala, potser preguntant-se quins tindrien unes habilitats més sorprenents... o quins serien els primers a morir.

    Vaig somriure jo també. Llavors va començar el discurs:

    -Veig mirades plenes d’orgull i confiança, aquí. Tots creieu que sou capaços de superar les proves que us puguem posar. Però, ¿és cert? ¿Per què hauríeu de poder vosaltres, quan tanta gent ha caigut a mig camí?

    Es van sentir alguns murmuris. Però ningú va apartar la mirada del director.

    -Us seré sincer, nois. No m’agraden els grans discursos. De manera que... ¿per què no passem a la primera prova i em demostreu de què sou capaços?

    L’habitació va tenyir-se del color gris dels gasos, i durant uns segons ens va ser impossible veure res. Quan finalment van desaparèixer i l’aire va tornar a ser net, l’home de la tarima havia desaparegut i la sala semblava, en certa manera, diferent. Vaig analitzar la gent del meu voltant: eren tres noies i un noi. Centrant-me en el noi, vaig poder comprovar que era sorprenentment jove, potser de dotze anys. Cabells foscos, ulls grisos i un serrell que li tapava mitja cara, convertint la seva expressió en indesxifrable.

    De totes maneres, tampoc semblava gaire perillós.

    Les noies, per la seva banda, eren molt diferents. Totes devien tenir quinze o setze anys. Una era pèl-roja, i tenia els cabells rinxolats. Una pistola de calibre 26 reposava sobre la seva cuixa. Això ja està millor, vaig pensar disfrutant aquell somriure seu que destil·lava xuleria. Les altres dues eren morenes. La que tenia més a prop semblava d’origen asiàtic, mirava fixament cap endavant i no permetia que cap sentiment travessés la seva muralla impenetrable. La tercera es trobava darrere meu. Tenia alguna cosa especial, però era difícil distingir què era. Després d’observar durant estona, vaig decidir que devien ser els ulls, d’un violeta intens. Era alta, i tot i que no semblava portar cap arma em preocupava la seva força.

    Sorprès, vaig constatar que encara no ens havien explicat en què consistia la primera prova. No devia ser l’únic que ho havia notat; cada cop hi havia més gent que es regirava, incòmoda. Finalment, la pèl-roja va fer el que tots ens preguntàvem si era raonable.

    Amb lentitud, recolzà un peu fora del cercle.

    La mirava amb interès, preguntant-me si el terra sota seu explotaria, si cauria una gran pedra del sostre o la travessaria una llança apareguda del no-res. En aquell centre, tot era possible. El noi jove en qui m’havia fixat abans seguia, tan expectant com jo, cadascun dels seus moviments.

    No va passar res.

    L’asiàtica va sortir també del seu cercle. Res. Poc a poc, cada vegada amb menys dubtes, la gent es va posar a imitar-la. No va ser fins que tots en vam haver sortit que dos projectors van crear un holograma del director.

    -La primera prova començarà d’aquí a uns instants. Estic segur que molts de vosaltres teniu teories interessantíssimes sobre el que podria ser, i potser us sorprendrà quan us digui en què consisteix realment -ens va mirar, convidant-nos a contradir-lo, amb un gran somriure als llavis-. Es tracta, clar i senzill, de parlar amb els vostres companys. Fer-vos amics. El pla és que, després d’aquesta prova, pugueu treballar en equip amb qui sigui. Estaré observant-vos per les càmeres de seguretat -i, amb gest còmplice, l’holograma es va esfumar-.

    A l’habitació es respirava un aire de contrarietat. Ens havíem preparat per lluitar entre nosaltres, per matar-nos, si calia. No per travar-hi amistat. De sobte em vaig adonar que era precisament per això, que servia la primera prova. Pretenien dificultar-nos els assassinats posteriors. Però jo no estava disposat a permetre que un detall com aquell m’impedís sortir-ne amb vida. Fossin quines fossin les proves, hauria de ser el millor.

    Necessitava tornar a veure la meva germana. No podia deixar que ningú m’eliminés.

    Obligant-me a somriure, em vaig tombar cap a la noia d’ulls violetes. M’hi vaig acostar, caminant amb suavitat, pentinant-me els cabells cap enrere. Inútil. Sempre els tenia despentinats. Ella em va veure i no es va moure. El seu posat, rígid i hostil, em va donar l’esperança que no aprovés la prova. No semblava gens disposada a obrir-se.

    -Hola -vaig fer-, com et dius?

    Em va ullar amb posat espantat i al cap d’un moment, com si de sobte ho comprengués, va somriure. Tímidament, es posà un ble de cabells darrere l’orella.

    -Fioele -va respondre, en veu baixa-. És “violí” en frisó.

    Vaig somriure.

    -M’agrada. Jo em dic Akil -i, en to desenfadat, li vaig oferir la mà. Va dubtar un moment, però acabà agafant-la amb la seva-. Amics?

    -Suposo.

    Bé, vaig pensar, un problema menys. Ara tocava la pèl-roja de la pistola. Acomiadant-me de la Fioele amb un gest de mà, vaig anar cap al meu nou objectiu. Havia de semblar confiat, i evitar clavar la mirada a la pistola. Esperava poder aconseguir-ho. Ella em va veure de seguida, i em va somriure segura de si mateixa.

    -Hey -va parlar ella abans que jo pogués dir res-. Tot bé?

    -Evidentment -vaig respondre imitant el seu to-. Com portes la primera prova?

    -De meravella -em va replicar-. Ja he parlat amb tres persones, tots molt simpàtics... i potser útils en un futur. Amb qui has parlat tu?

    Em vaig regirar una mica incòmode. Si la primera prova era una competició, aquella noia m’estava guanyant. M’hi hauria de posar amb més ganes.

    -De moment només amb una, aquella d’allà -li vaig assenyalar la zona d’on venia sense girar-me-. Es diu Fioele.

    -Violí, ¿no? -va somriure- Un bon nom. Tot i que no crec que sigui l’autèntic.

    -¿Per què? -li vaig preguntar, sorprès-.

    -Els noms tenen poder. Si aquí la gent fos tan intel·ligent com pretén ser, no el dirien. Clar que -va afegir amb una ganyota- no apostaria gaire per les capacitats mentals dels meus nous... -es va aturar buscant la paraula- companys.

    Vaig riure.

    -Sembla que no busques proximitat amb aquestes meravelles de per aquí -li vaig comentar, mirant al meu voltant i pensant que m’hauria d’afanyar a parlar amb més gent per superar amb èxit la primera prova-. De totes maneres, l’únic que compta per nosaltres és sortir d’aquí amb vida.

    Em va mirar inquisitiva i va preguntar:

    -Tu també ets dels que maten? -vaig assentir sense dubtar- Bé -va comentar, somrient, amb els ulls brillants-, doncs és un plaer conèixer finalment un dels meus.

    Al cap de poca estona tornava a estar sol, i ella havia marxat a buscar la següent adquisició. La vaig mirar amb admiració abans de posar-me a buscar algú més sacsejant el cap. Sense saber gaire cap a qui anar, em vaig fixar en l’asiàtica morena, que escoltava impassible el que li estava dient l’adolescent ros amb qui parlava, i el noi jove, que estava sol i es tapava les orelles amb les mans en un gest de pànic. Sorprès per la seva actitud davant d’una prova aparentment tan fàcil, vaig escollir la segona opció. Necessitava saber com algú de la seva edat havia arribat a una competició d’aquell nivell.

    M’hi vaig acostar amb compte. Semblava tan dèbil... em feia por espantar-lo.

    -Allunya’t -va grunyir abans que pogués dir-li res-. No em parlis. No t’acostis. No vull veure a ningú -i es va posar a plorar en silenci-.

    -Tranquil -vaig fer sobtat per la seva reacció. Lentament em vaig agenollar al seu costat-. Veus? No et faré mal. Només vull parlar.

    -No -em va contestar forçant un somriure-, només em vols matar -no li vaig contestar res; negar-ho hauria estat una mentida-. No vull parlar amb ningú -va afegir- perquè no vull confiar en algú que després em traeixi.

    Vaig sospirar. Començava a entendre com aquell nen havia arribat allà.

    -Ara mateix el que importa és superar la primera prova. És igual que després ens obliguin a fer coses pitjors. Cal que parlem. Que confiem els uns en els altres. No en tothom, evidentment; per això serveix parlar. És el moment de fer aliats, de decidir quins seran els teus amics en aquesta guerra que comença avui -dient-ho vaig començar a adonar-me’n: aquell era l’autèntic motiu de la primera prova-. Em dones una oportunitat?

    -Sí... -va murmurar traient-se les mans de les orelles i foradant-me amb els seus enormes ulls grisos- Suposo que sí. Quin és el teu nom?

    -Akil -vaig recordar el que m’havia dit la pèl-roja i per un moment em vaig penedir d’haver dit la veritat. Només per un moment-. I el teu?

    No va contestar. Potser encara no confiava en mi. Potser simplement era prou intel·ligent com per veure la importància de protegir la seva identitat... l’únic que encara no ens podien prendre. Va mirar al seu voltant, l’habitació immensa, la gent tensa que parlava amb persones a qui després matarien, les càmeres que hi havia per tot arreu. Va abaixar el cap i va preguntar alguna cosa que no vaig arribar a sentir.

    -¿Què? -vaig fer-.

    Va dubtar un moment abans de repetir-ho.

    -Abans d’intentar matar-me, em podries avisar? -no em mirava als ulls- No vull tenir-te a la llista d’amics quan vinguis a acabar amb la meva vida.

    -T’ho prometo -vaig contestar, sentint-me fatal i sabent que segurament no ho faria. Però ja m’havia acostumat a mentir-. Confia en mi, petit.