dimarts, 30 de maig del 2017

Monstre


    I deixes de parlar-li, i et dius que l’odies, fins que l’oblides i un monstre creat per tu ocupa el seu lloc. Al final només queda el nom, un nom per un monstre que no té res a veure amb la persona que t’ha fet mal, la persona que et va fer mal.

    I quan després parles amb ell, i el mires i veus que tot en ell t’és familiar, que forma part de tu i que mai el podràs eliminar, com a mínim no de la manera en què ja ho has intentat, llavors t’adones de com l’estimes, i el monstre mor i ell s’ha quedat.

dissabte, 20 de maig del 2017

Especial Setmana Santa - Part IV


TORNO A CASA

Passen les muntanyes
rabents pel costat
del tren que ara corre.
S’esborren els camps
i brillen els cotxes
entrant a ciutat.
Cables de telèfon,
i ocells que hi reposen;
les estrelles brillen.

I jo sóc a casa.


OLOR DE MADUIXA

Els seus llavis vermells
eren massa a prop.
Li brillaven lluents,
i tan temptadors…!
Eren camps de maduixes,
dolços de sabor.
Jo volia tastar-los,
però em feien por.


SILENCI ARDENT

Em maten els teus llavis
per tot allò que no em van dir.
Paraules amagades
que vam enterrar en l’ahir.
Navalles afilades
com els secrets que em van ferir,
ara em tallen els braços
suprimint la resta de mi.
És tot pel teu silenci,
que amb l’ardor d’un cor sagnant
decideix el meu final.

Especial Setmana Santa - Part III


I aquí, sense més ni menys, la tercera part dels meus
escrits d'aquesta Setmana Santa. 
Ja només quedarà publicar la quarta part.



DARRERE EL VIDRE

A través de la finestra,
lluitant amb les arrecades,
et vaig veure, noi d’ulls blaus;
vaig saber-ho tot de tu.
Vaig saber que et desitjava,
vaig saber que series meu;
vaig saber que en les onades
m’acabaria fonent.


ÀNGEL SENSE ALES

Només hi ha una barra de ferro
per suportar el pes d’una estrella.
I a part cau neu i el món es gela.
Fins que no acabi l’encanteri
de gel i glaç en primavera,
no podrem obrir les ales,
ni volar com hom espera.


MIRALL INVERS

Reflex de muntanya
que passa borrós
pel mirall de l’aigua,
lluny del sol daurat.
Imatge inversa
i difuminada
que esborra el record
del que es veia en l’aire.
S’enfonsa l’amor
i la brillantor
de dues estrelles
que acaben al fons.

diumenge, 30 d’abril del 2017

Especial Setmana Santa - Part II




ARBRE SOLITARI

Hi van dos nens;
també dues nenes.
Tots quiets al sol,
i l’arbre és l’ombra.
Van passejar
al voltant de l’arbre;
p’rò a sota seu,
ningú s’hi estava.
Ja l’arbre és vell,
i mor de pena.
Ja no hi ha nens,
i el sol és cendra.

ULL DE TEMPESTA

Mira-li l’ull,
un ull d’onades:
color de cel,
i tan trencada…!
El mar cridant,
i ella que el mira.
Sols vol plorar
i cridar: <<Ajuda!>>


HA PASSAT TEMPS

Era lluny i un gos lladrava;
era lluny, però no oblidat.
Era fosc quan ell cantava,
i ara és tard i jo he marxat.
Jo camino per la platja,
estic sola i bufa el vent.
Peus endins i l’aigua és freda;
i refreda el meu turment.
Vull plorar però mai ploro;
el meu cor s’ha congelat.
Els cabells em fuetegen;
però a mi ja m’han matat.

dimecres, 19 d’abril del 2017

Especial de Setmana Santa - Part I


He estat inactiva per un bon període de temps; ho reconec.
És per aquest motiu que avui porto un especial
de Setmana Santa endarrerit.

Aquesta Setmana Santa he anat amb l'esplai a Port de la Selva.
He passat quatre grans dies compartint bungalow amb
gent a qui confiaria la meva vida; fent caminades de
llargues hores muntanyes a través i mirant la lluna
mentre el cel canviava de color i ho tapava tot
sota el seu vel negre de foscor i estrelles.

Dedico aquests poemes a totes les persones meravelloses
que he conegut a l'esplai Sant Josep de Calassanç. 
Gràcies per ser aquí sempre que us necessito.



VESPRADA FOSCA

La lluna s’alçava
per sobre del mar;
la llum ja minvava
i el fred era clar.
Brillava en la fosca
el teu cos de flor;
la teva esperança,
la meva claror.
I ningú trencava
‘l meu crit silenciós.
Com et desitjava;
p’rò tot era fos.

JO NO SÓC

Ells dirien: “Qualsevol”,
tu diries: “Els superes”;
jo diria: “Jo no sóc”.
Brillaria l’esperança
si tu jo i ells moríssim;
quedaria l’aire en calma
després de la nostra mort.
Més tot i que no ens quedéssim
brillaria nostra absència
i seria com morir.

FOC I GEL

Cossos units
quan tot és negre,
entrellaçats
com mates d’heura.
Fosca en la nit,
però ells segueixen;
introduïnt
l’última cendra.
Com foc i gel
que es destrueixen;
p’rò el que hi ha aquí
hi serà per sempre.

divendres, 31 de març del 2017

Aunque ahora todo esté mal


¡Cuántas vidas estropeadas!
¡Cuántas muertes, polvo de hadas!
¡Cuántas lágrimas derramadas!
Y nosotros.


¡Cuántos días que se fueron!
¡Cuántos sueños derretidos!
¡Cuántos hombres, cuántas vidas,
cuántos tiempos ya perdidos!
Y nosotros.


¡Cuántos son que sobreviven
en el fuego y luego mueren!
¡Cuántas palabras vacías,
qué esperanzas sin sentido!
Y nosotros.


¡Cuántos son esos espectros
visitándome por las noches!
¡Cuántas almas olvidadas!
¡Cuántos fantasmas ululantes!
Y nosotros.


¡Cuánta muerte nos rodea!
¡Cuánta gente hemos matado!
¡Cuántos, cuántos, corazones
que no serán recordados!
Y nosotros.


¡Y cuántos rotos que quedamos,
cuántas cáscaras de humanos!
¡Cuántos cientos de “nosotros”,
que existieron por salvarte!

Yo te amo.

dijous, 16 de març del 2017

Vers trist 4


Per què no m'aculls,
negra nit d'esperança,
per què no em dones la vida
que el dia m'ha pres?

Somni de sang


Un sol esquitx blanc
sobre el seu vestit negre,
una llum solitària;
cap agrupació d'estrelles.

Una esquerda li espatlla
les faccions suaus.
És un regalim d'aigua,
que mor al final.

Ella espera tenir
prou força per actuar.
Ella només espera
una última gota
de sang.

Hi ha una cosa que vol
abans de morir.
Un últim desig.
Vol un últim somni,
que no arribarà.

Escapatòria


Em vull suicidar.
Ells diuen: <<No ho facis!>>;
menteixen fatal.

Per què no em permeten
escollir el meu final?

Si és el que desitjo,
per què no marxar?

<<No és escapatòria>>,
contesta la gent.

<<Jo no em vull escapar>>.

divendres, 17 de febrer del 2017

Perfecció



Abans que res, disculpar-me. He estat inactiva massa temps
i he deixat el blog pràcticament oblidat.
És per això que intentaré compensar-ho
amb un bon text.



   I, malgrat tot, et necessito. Em vas espatllar la vida pel fet de no ser com jo, però ara veig que era per les diferències que et desitjava.
   Com un mirall que se’ns assembla tant perquè el que fa és invertir la imatge, com les onades del mar que es trenquen al xocar contra la platja, com les guerres que no acaben perquè la raça humana és sàdica; tota la vida, la perfecció, és una dansa de diferents que encaixen.
   Ara ja ets lluny, ho puc sentir. Tu has marxat, però les cicatrius es queden. Són com verí que cada dia em recorda que ja no hi ets.
   Perquè tu i jo vam lluitar contra un món que ens queia a sobre, i junts vam estar a punt de morir. I quan el destí era negre, ens manteníem units. Sempre va ser així, i vaig arribar a creure que això mai no acabaria.
   Esclar que no va ser així.
   Va arribar la batalla final, i tots dos sabíem que s’havia acabat. Ens havíem d’enfrontar a les nostres pors i a les nostres esperances, a la foscor del nostre interior. I va ser allà, just allà i en aquell moment, quan vas trair tot allò en què confiava. Va ser aleshores quan em vas trair a mi.
   Per por, perquè va ser la por el que et va obligar a fer-ho, vas marxar. Vas veure contra què hauries de lluitar i et vas sentir incapaç. Potser per primera vegada a la vida, et vas sentir petit. I vas preferir abandonar-me que adonar-te de com eres, de qui eres.
   Aquest va ser el nostre final. Suposo.
   Però no entenc per què, si és així, encara em fa somriure cada petit record teu, cadascuna de les imatges que queden de quan entre tu i jo encara hi havia un “nosaltres”. Per què les teves paraules segueixen sent la melodia que em fa adormir-me i somiar possibilitats. Tot i que ja no estiguin dirigides a mi.
   Saps? Hi ha vegades que penso, quan somio desperta, que hauria pogut marxar amb tu. Trair-ho tot per seguir igual, trair-ho tot menys el pont que ens unia. I hi ha vegades, també, en què penso que podria haver-te matat i haver-me matat, i deixar de sentir per deixar de patir.
   Només molt de tant en tant m’adono que potser vam fer el que havíem de fer per seguir sent els qui ja érem.

diumenge, 12 de febrer del 2017

Salvació roja


I l’escorpí es clavà l’agulló
per salvar-se de les flames.

Quan el foc mor dins de les flames


Cada segon dins de les flames,
en patiment, la sang bullent,
viu l'escorpí envoltat d'onades
de la calor del foc roent.

De tant en tant doblega potes,
o el recorre un estremiment.
Després de la calor i les flames
vindrà el fred, de neu, d'hivern.

Més ell sap que no ho viurà
quan ja tot s'hagi apagat;
potser el foc ja no hi serà,
però la vida haurà acabat.

diumenge, 29 de gener del 2017

Pensaments - Escrits depriments


    -Com és que tinc tants escrits sobre vida que deriven en la mort?
    -Perquè la vida deriva en la mort.

Pensaments - Sobreviure


  La vida és això. Sobreviure per seguir igual.

Pensaments - El color de les plantes


  Les plantes només són verdes perquè els hi cal per respirar. Si no fos per això, serien grises. Sense color.

    Com les persones.

L'últim alè


  "Vaig aprendre a respirar poc després de deixar de fer-ho".

dissabte, 28 de gener del 2017

Pensaments - La vida és tortura


    M'agradaria que algú matés la vida. Lentament i amb dolor, fent-li perdre tot el que estima. Com ha fet ella amb tots nosaltres.

El final de tot


  "Ell ja no respirava. Jo vaig deixar de fer-ho minuts després que tot acabés".

El foc no moria


  "L'escletxa de llum que es va obrir pas entre els núvols amb prou feines va il·luminar els cabells i el punyal de la noia de foc".

I el món es va enfosquir


  "La força havia abandonat els meus braços quan vaig caure de genolls. Els ulls se'm van tancar abans que l'espasa em prengués la vida".

divendres, 27 de gener del 2017

Vers trist 3


Si algun dia un raig de llum
clar vingués per la finestra,
si algun dia l'esperança
il·luminés la nit més negra...

Pensa


   No sóc ningú, així que no em presentaré. No us aportaria res necessari.





   Ara mireu el paper blanc. No hi veieu res, però hi sóc jo.





   Ploreu. Us cal, i el full en blanc és dels pocs que no et jutjaran.






   Ara, tu, queda’t quiet i pensa. Esforça’t a recordar.






   Què ha passat avui perquè siguis qui ara ets?

Pedra de coure


Com pots estar tan endurida,
ser tan forta, i amb poder?
Com pots tu seguir amb la vida,
després de tot el que t'ha fet?

Les roses tenen punxes


No tot són formes rodones,
no tot són contorns suaus.
Hi ha punxes, punyalades,
que et fan morir molt abans.

Un desig


Necessito que tot torni
a ser com era abans.
Necessito que la vida
i la mort em deixin en pau.
Necessito els vells records,
vull que tornin els desitjos
d’un passat que és oblidat.

Per favor, ho necessito,
torneu-me el que m’han robat.

Ningú


Quantes llàgrimes poden sortir
d'uns ulls negres com els teus?
Són tot ombres, són tot túnels.
Tenen llum i tenen vida,
però mai ho pots mostrar.

Et fas el fort, et fas el dur,
però ja ho saps, tu no ets ningú.

dimarts, 24 de gener del 2017

Preguntes


   Sí, aquell dia era un dia.
   Fora de casa, el Sol brillava. Vaig estar contenta de poder sortir i deixar la tempesta a l’interior. En solitud podria pensar millor.
   <<Per què?>>, va ser, com sempre, la primera pregunta que em vaig fer al sentir com el vent m’esbullava els cabells. <<Per què?>>. Tot plegat em resultava tan conegut i tan estrany alhora!
   Tres anys, havien passat; tres anys i tornava a ser allà.
   << Per què?>>, altra vegada la mateixa pregunta sense resposta. <<Per què?>>. El món, tot l’univers, havia rodat per fer-me estar allà en aquell precís moment. <<Però, per què?>>.
   I si la pregunta no era aquella? I si tota l’estona estava fallant en el més important? Tots els humans tenim el cervell fet de púding, havia dit el doctor. I si en el meu cas era cert? I si... No. Sí, allò era just el que havia d’afegir a la pregunta. Un “no”.
   <<I per què no?>>.
   De sobte totes les preguntes tenien resposta. O no, seguien sense resposta; però ja no en necessitaven.
   Aquella va ser la primera i potser única vegada que vaig tornar a casa satisfeta. No calien més respostes, i tampoc més preguntes.

dimarts, 17 de gener del 2017

Ella


Tot i que de moment he posat aquest escrit en l'apartat de poesia, tinc pensada una història a partir d'això, de manera que el més probable és que aviat no es pugui trobar a "Poesia" i hagueu d'anar-ho a buscar a "Novel·les" o a "Narrativa curta". De tota manera, encara que sigui poca cosa, espero que us agradi.


Ella porta dessuadora grisa;
cabells daurats, en una cua.
Ella brilla, ella és bella,
ella és ella.


Flor a l'aigua



Només n’hi ha una,
il·luminant
tot el vaixell.

Però aquesta una
és tan brillant
que encega el mar
i les onades.

El balanceig
enmig de l’aigua
la fa adormir-se,
la fa plorar.

Tenia vida,
tenia casa,
tenia llum;
la van robar.

Manicomi


No recordo el temps que fa
des que estic aquí tancat;
no recordo Sol ni estrelles,
no ho recordo, ho he oblidat.

Però sé que hi va haver un dia,
abans d’haver-te matat,
en què el vent em sacsejava,
la llum em feia brillar.

Tu i jo érem estrelles,
tu i jo ens vam estimar;
però de sobte tot fallava,
però de sobte et vaig matar.

Or líquid


No m’oblidis, noia d’or.
Tot el que vaig viure amb tu,
tot allò que em vas donar,
ara em mata.

Creu-me, no et volia perdre;
creu-me en com et necessito,
i que et vull al meu costat.
Morta i sense vida.

Confia en mi i torna,
confia en mi i, morta,
seguiràs el meu son fosc.
Per sempre.

diumenge, 15 de gener del 2017

Serpent


   Ella mata. Ella es fría. Ella es única.
   Todos lo saben. Nadie lo duda. Nadie puede dudarlo, ni siquiera preguntárselo. Porque ella manda. Ella es la sombra en la oscuridad, el demonio en la noche, el frío en las cloacas. Ella está en todas partes, y en ninguna a la vez. Todos la conocen; nadie la ha visto. Ella manda, aunque es la proscrita. Y, si alguien la hace enfadar... ella mata.




La profecía de la Serpiente

Estará viva una mujer
fría de hielo, herviente de fuego,
a la que nadie podrá matar.

Dicen los sabios que vendrá;
sola en la noche y la oscuridad.
Nadie la conocerá.

Y no conocerán tampoco
la muerte y sangre que trae
su poder escondido.

Será serpiente todas las noches,
será lobo al correr por el bosque,
y una llama en todo momento.

El fuego quema, todos lo saben,
pero con solo un poco de aire,
el fuego muere.

Con facilidad.


Prólogo: Sombras en la oscuridad

   El pueblo no se parecía en nada a lo que había visto en mis sueños.
   No era oscuro, ni las casas eran viejas mansiones tétricas. Aquel era un pueblo perfectamente normal. Uno más entre los miles, millones de pueblecillos que se encontraban en el mundo. El cielo, de un color azul suave, brillaba iluminando los campos que se extendían hacia el norte. Sonreí, muy satisfecho. Me gustaba mi nueva casa. Parecía una masía, una casita pequeña, con un jardín agradable, muy confortable. Lejos, quizás a unos dos quilómetros de distancia, se podían ver más casitas de campo parecidas a la mía. En el aire se respiraba tranquilidad.
   Todo indicaba que aquel era un buen lugar para empezar una nueva vida. "Una nueva vida no es necesariamente una vida mejor". El pensamiento acudió a mi mente de improviso, con una claridad estremecedora. Horrorizado, miré a mi alrededor. No había nadie.
   Vamos, parecía que me estaba volviendo paranoico. No había nadie. Nadie podia haber dicho aquellas palabras, y mucho menos haberlas introducido en mi mente.
   "¿Y si nadie fuera alguien?" La voz, indudablemente femenina, volvió a invadir mi mente.
   Traté de controlarme. Debía respirar con calma i convencerme de que no había nadie en absoluto. Pero es que no hay nadie, pensé, pero sí hay una voz. La poca tranquilidad que había logrado reunir desapareció tan pronto como volví a oirla. Susurrando. Cogiéndome. Enfriándome.
   -¿Cómo haces eso? -cada vez me sentía más asustado. Mis pesadillas eran reales- ¿Cómo puedes hacer esto si no estás?
   Esta vez la voz no dijo nada. Tenía la sensación de que solo esperaba.
   -¿Quién eres? -grité, más desesperado cada vez, dando una vuelta completa sobre mí mismo- ¿Qué quieres?
   La voz pareció reír. "¿Quién soy? Esta es una pregunta complicada. Aunque puedes llamarme Serpent. En cuanto a qué quiero, eso es fácil... quiero un siervo".


Capítulo 1: El Asesino

  Me parecía sentir miles de voces a mi alrededor. Y, a pesar de todo, sabía que no las había. Solo existían si las escuchabas, como ella solo existía si la dejabas entrar. Las calles se veían oscuras y terribles después de la puesta de sol. Y las voces no hacían más que empeorarlo. Empecé a correr. ¿Pero qué estaba haciendo? Era el Asesino, se suponía que no debía sentir miedo. Se suponía que era fuerte. Todos creían que era la salvación. Ni siquiera con todo lo que sé puedo enfrentarme ya a la Serpiente, pensé, asustado. Los otros deben comprenderlo. Aunque ya sabía que no lo harían. La gente no quería comprender. La gente solo quería salvarse.
   Corrí todavía más deprisa. El suelo estaba húmedo, el viento era gélido. Ni una sola estrella iluminaba el cielo y la luna había desaparecido. No puedo permitir que nada de eso me distraiga. Si pierdo la concentración, aunque solo sea por un momento... No vi la cuerda delante mío. No me di cuenta de por qué estaba allí. Tropecé y caí al suelo, perdiendo el equilibrio y la concentración. No fue más de un segundo, pero las voces, la voz, se intensificaron. Parecían retumbar dentro de mi cabeza, incrementando su volumen, volviéndome loco.
   -No, ¡hoy no, por favor! -grité hacia la nada, encogido en el suelo, y me avergonzé de la desesperación que sentía- ¡No puedo morir hoy! -se me escapó un sollozo, que traté de camuflar con una actitud desafiante- ¡No moriré hoy!
   El frío empezaba ya a envolverme. Sabía lo que aquello significaba. Sabía que me había reconocido. Sabía que ella ya estaba allí.
   -¡No lo conseguirás! -volví a gritar. Pero incluso yo sentía mi voz cada vez más débil- ¡Todos te buscan, serpiente! ¡No tardarás en morir!
   Las voces se convirtieron en un siseo lleno de furia. Aumentaban y disminuían de volumen, sin orden alguno. Me pregunté cuanto tardarían en matarme. En si dolería. Toda mi vida había sido entrenado para enfrentarme a ellas; catorce años de aprender, catorce años de soportar el peso de ser el Asesino para terminar vencido sin lucha alguna.
   Era triste mi destino.
   El golpe mortal pronto me derribaría. Era conciente de ello. Otra víctima que encontrarían en el callejón a la mañana siguiente. Otro muerto. Y nada de esperanza.
   Pero, ¿había probado alguien alguna vez de enfrentarse a ella cuando estaba ya en tu mente? Era cuando nosotros éramos más débiles, sí, pero por fuerza tenía ella que estar exponiéndose. Decidí que lucharía. Debía hacerlo. Por mi pueblo. Por mi familia.
   "Inocente humano" La voz estaba cogiéndome, obligándome a obedecer su voluntad... "Tú nunca has tenido familia".
   -No he dicho nada. ¡No he dicho nada en voz alta! ¿Es que puedes también leer mis pensamientos? -a aquellas alturas ya no hacía nada para disimular el pánico que sentía. Y entonces, de repente, me di cuenta de que solo había una forma de salvar la vida. Debía rendirme. Entregarme. Sofocar mi orgullo y mi instinto de lucha innatos. De repente solo quedaba dentro mío el miedo a la muerte- Serpent -susurré-. Serpent. Me rindo. Me entrego. Pero no me mates. No me quites la vida, ¡por lo que más quieras!
   Mis palabras sonaron vacías, hasta para mí. Pero, de todos modos, las ataduras de hielo y silencio que cogían mi cuerpo parecieron aflojarse. Volvía a tener el control de mi mente, lo sentía. También conocía, pero, la crueldad de los pagos que ella exigía.
   -Vamos, dilo de prisa, por favor -gemí, de rodillas sobre las frías losas de piedra-. ¿Que quieres de mi?
   Aunque no pudiera verla, noté la oscuridad de su sonrisa.
   -Quiero... a un Asesino traidor.


Capítulo 2: Mañana de niebla

  -¿Todavía no hay noticias?
   Me volví hacia la general Shirley. Era la tercera vez que me lo preguntaba, y no me gustaba tener que decepcionarla cada vez con el mismo mensaje. A pesar de su actitud calmada, con cierto tono tajante pero sin nunca alzar la voz, se veía miedo en sus ojos. Necesitaba buenas noticias. Necesitaba creer en una posible salvación. Respiré hondo antes de responder:
   -Nada, por el momento -sus barreras cayeron por un segundo, y la desilusión le innundó las facciones cansadas. Enseguida recuperó su expresión de piedra y empezó a marcharse-. Pero, general -traté de compensar mis anteriores palabras-, es el Asesino. No habrá muerto. No puede haber muerto.
   La mujer sonrió con tristeza.
   -¿Sabes? Así es como he tratado de animarme toda la mañana. Pero llega un momento en que te das cuenta de que no es solo esto. Quizás el Asesino no puede haber muerto; pero tampoco la Serpiente puede haberlo hecho.
   Se puso las manos en los bolsillos y se marchó con pasos largos y seguros. Vaya mujer. Me habría gustado ser como ella, no solo inteligente sinó también valiente, fuerte, segura. Yo no tenía nada de esto. Nada útil que utilizar en la lucha que se avecinaba.
   Todo había empezado hacía seis meses, por lo menos en mi pueblo. Una mañana el día había amanecido gris y nublado. La niebla estaba en todas partes, y hacía imposible ver a más de dos metros. A pesar de las dificultades, los aldeanos habíamos tratado de seguir con nuestras monótonas vidas, algunos trabajando en el campo y los otros en tiendecillas no muy transitadas.
   Estábamos acostumbrados a estas vidas y, aunque fueran aburridas, era todo lo que teníamos. Estábamos satisfechos. No necesitábamos nada más. Ningún cambio.
   Pero de repente alguien gritó, y este grito empezó el desastre. Corrimos hacia donde nos parecía haber oído al hombre gritando, sorprendidos de que algo ocurriera en aquel lugar tan... normal. Corriendo junto con Marco, mi empleado en la herrería, me di cuenta de que nos estábamos acercando mucho al río. El río no podía estar a más de cuatro o cinco metros, pero no se oía nada del ruído del agua.
   Tratando de distinguir las siluetas de otras personas en medio de aquella bruma gris, fuimos acercándonos. Estábamos a solo un metro cuando el peluquero del pueblo se volvió hacia todos los que habíamos llegado allí buscando el origen del grito. Estaba blanco y sus ojos muy abiertos.
   -Está muerto -susurró-.
   Nos agachamos para ver el cuerpo. Estaba en medio del río, sin ninguna herida o muestra de lucha. Nuestro alcalde flotaba sobre el agua gélida y sin color. Fue entonces que me di cuenta de por qué no habíamos escuchado el ruído de las aguas del río, deslizándose por la pendiente. Aquel agua no se movía.


Capítulo 3: Prisionero en la piedra


   Nunca me había sentido tan cansado. Estaba seguro.
   Mientras me acostumbraba a la oscuridad de la habitación, empecé a recordar. La había oído a ella, su voz maligna controlando mi cabeza y mi voluntad. Y me había rendido. Sí, había hecho lo imposible; rendirme, entregarme. El Asesino había perdido la lucha. Para escapar de la muerte. Respiré hondo. Mi misión había terminado, ¿no? Si ya no podía matar a la Serpiente, ¿que sentido tenía mi vida?
   Miré a mi alrededor. Me encontraba en una sala de piedra. Era espantosamente parecida a la masmorra de un castillo: incluso había un par de cadenas de hierro viejo colgando de la pared a mi espalda. Miré mis manos. No estaban atadas, lo que me sorprendió, pero unas rayas rojizas cruzaban mis muñecas; lo habían estado. Seguramente me habían llevado allí atado y me habían librado al dejarme en la celda.
   Pero, ¿quién? Las voces no tenían cuerpo, ¿quién podía haberme arrastrado hasta allí? Un frío me recorrió las entrañas. Aquello solo podía significar dos cosas: o que algún humano, un traidor, estaba de su bando, o que las voces eran corpóreas. Probablemente lo primero, aunque me era imposible comprender cómo alguien podía querer ayudarlas.
   Quizás solo era alguien que quería salvar la vida, se me ocurrió. Otro como yo.
   Escuché alguien acercándose por el pasillo y cerré los ojos con rapidez. No debían saber que había despertado. Me harían pagar lo que les debía, y todavía no estaba preparado para ello. Un Asesino traidor... Era demasiado. Yo no era nadie para hacer aquello. Nunca sería capaz. Pero ellos no debían saberlo por nada en el mundo.
   -¿Está despierto? -dijo alguien en voz baja-.
   La negativa debió de ser hecha con la cabeza, porque durante un rato no oí nada más. Al cabo de quizás seis minutos, cuando mi cuerpo ya empezaba a reclamar movimiento, escuché un último susurro:
   -Cuando están dormidos, parecen ángeles.