"Ell ja no respirava. Jo vaig deixar de fer-ho minuts després que tot acabés".
Què busqueu? Si la vostra intenció és trobar un lloc on passar una bona estona llegint (sigui poesia, narrativa curta o novel·les) o no sabeu què llegir i necessiteu recomanacions de llibres que estiguin bé, heu trobat el blog indicat. També hi ha un diccionari de personatges on podreu buscar informació sobre la vida de personatges de llibre. Espero que us agradi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris prosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris prosa. Mostrar tots els missatges
dissabte, 28 de gener del 2017
El final de tot
Etiquetes de comentaris:
amor trencat,
català,
El final de tot,
Final,
micro-relat,
minuts,
mort,
NARRATIVA CURTA,
prosa,
respirar
I el món es va enfosquir
"La força havia abandonat els meus braços quan vaig caure de genolls. Els ulls se'm van tancar abans que l'espasa em prengués la vida".
Etiquetes de comentaris:
català,
força,
foscor,
I el món es va enfosquir,
micro-relat,
mort,
NARRATIVA CURTA,
prosa,
ulls
dimarts, 27 de desembre del 2016
Pensaments - Córrer
Si mai decideixo córrer, tindré la força necessària per fer-ho? Si després de molt de temps et veus obligat a tornar a una activitat que tens rovellada, què té més força; el pas del temps que et pren l'habilitat o la força de la necessitat per supervivència?
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
Córrer,
habilitat,
pensaments,
Pensaments - Córrer,
prosa,
supervivència
dilluns, 26 de desembre del 2016
Pensaments - Patirem
Patirem. Perquè és el que ens ha tocat, perquè és el nostre destí. Patirem. Perquè sembla que ho busquem, perquè sembla que ho vulguem. Patirem. Perquè ens agrada el dolor, visió de la nostra sang. Patirem; gotes com perles, vermelles de foc. Bellesa letal.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
dolor,
escrits curts,
Patirem,
pensaments,
Pensaments - Patirem,
prosa,
sang
divendres, 16 de desembre del 2016
Pensaments - Vida
La vida és com una pel·lícula. Pot tenir molta acció o ser monòtona i avorrida; pot tenir molta substància o ser només imatge. Quan una pel·lícula té molta acció, passa ràpidament i es fa curta. Quan és lenta i pesada, volem que acabi d’una vegada; de vegades, fins i tot la traiem i la substituïm per una de millor.
Les vides grises s’allarguen massa. Els seus protagonistes s’apaguen lentament, i pateixen, i ningú no els entén. Són els únics protagonistes que valen la pena. Trencats. Sols. Solitaris. I quan, en solitud, posen fi a aquesta vida, molt abans del que tocaria, simplement són substituïts. Per algú més acolorit. Per algú més feliç. Per un altre de la pila.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
escrits curts,
pel·lícules,
pensaments,
Pensaments - Vida,
prosa,
vida
Pensaments - Bullying
La persona que pateix bullying al principi es trenca. La lluita constant fa desaparèixer les il·lusions de qui no hi està acostumat; i quan ja t'ha deixat buit d'esperança, et curteix. Et converteix en una cuirassa buida, en una armadura sense cavaller. Elimina la persona que eres. Però tampoc importa, perquè ja no importes a ningú i ningú t'importa.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
Bullying,
català,
dolor,
escrits curts,
pensaments,
Pensaments - Bullying,
prosa,
trencat
dissabte, 20 d’agost del 2016
La mort
Mort. La mort. Una cosa que tothom ha temut, i de vegades desitjat, al llarg de la vida. Una cosa per la qual, de fet, no té sentit preocupar-se.
Realment és la mort, això que ens fa por? No. És l’inconegut, el no saber què hi ha després. És el saber que ningú en torna, que és definitiva. És el pensar en totes les possibilitats, en el que pot passar i en el que no.
És com una cortina, la mort? Com si, tancant-la, et separessin de tot el que has conegut? És com un interruptor? Pot ser que la vida sigui un llum, una cosa tan fàcil d’apagar com la flama d’una espelma? I, si ho és, qui bufa per apagar totes les vides, vides lluminoses que deixen un forat fosc al pit de totes les persones que t’estimaven?
És possible, que tots els sentits desapareguin de cop, d’un segon a l’altre? Perquè, de fet, què som, sense sentits? Res. Si se’ns mor el cos, el cor, tot, segueix havent-hi alguna cosa de nosaltres que ho vegi, que se n’adoni?
Jo crec que sí. Potser no és una part visible, controlable, mesurable. Potser no és una part científica. Potser, de fet, ni tan sols existeix, aquesta part, però hi és. Com és, si no, que ens segueixen recordant? Quan morim nosaltres, sembla que tot el que hem construït o imaginat hagi de desaparèixer. Però no ho fa.
A tots se’ns ha mort algú estimat, alguna vegada. Potser un avi, potser dos. N’hi ha que hem hagut de presenciar la mort d’un pare o mare. N’hi ha que hi érem, mentre moria el nostre germà.
Potser al començament ens semblava que era impossible. Potser ens enganyàvem, sense saber-ho, assegurant-nos que no estava passant el que realment estava passant. I ho fèiem per no trencar-nos, perquè el dolor no ens destruís i ens impedís seguir endavant.
I passava el temps. I aquell que havíem estimat no hi era. I el racó de cor que aquella persona havia ocupat quedava buit. Teníem un forat que res podia omplir.
És per això que tantes religions necessiten creure en un més enllà, un racó millor on tots els que morim puguem ser feliços. Un lloc on ens puguem reunir amb qui ja ni hi és.
Hi ha qui creu en Cel i Infern, o en Paradís, o en Elisi i Inframón. La teoria científica és que tot desapareix, per al mort. Són reals els llocs on va l’ànima, llocs on es veuen les seves bones obres o crims? O tenen raó el científics? No ho sé.
El que és segur és que, per més que tot el que hem conegut desaparegui quan morim, hi ha una cosa que hi és sempre. Una cosa que ens permet seguir vius després d’apagar-se la nostra espelma. Una cosa que continua quan ens han corregut les cortines, quan ens han tancat el llum.
El record que tenen de nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)