Sí, aquell dia era un dia.
Fora de casa, el Sol brillava. Vaig estar contenta de poder sortir i deixar la tempesta a l’interior. En solitud podria pensar millor.
<<Per què?>>, va ser, com sempre, la primera pregunta que em vaig fer al sentir com el vent m’esbullava els cabells. <<Per què?>>. Tot plegat em resultava tan conegut i tan estrany alhora!
Tres anys, havien passat; tres anys i tornava a ser allà.
<< Per què?>>, altra vegada la mateixa pregunta sense resposta. <<Per què?>>. El món, tot l’univers, havia rodat per fer-me estar allà en aquell precís moment. <<Però, per què?>>.
I si la pregunta no era aquella? I si tota l’estona estava fallant en el més important? Tots els humans tenim el cervell fet de púding, havia dit el doctor. I si en el meu cas era cert? I si... No. Sí, allò era just el que havia d’afegir a la pregunta. Un “no”.
<<I per què no?>>.
De sobte totes les preguntes tenien resposta. O no, seguien sense resposta; però ja no en necessitaven.
Aquella va ser la primera i potser única vegada que vaig tornar a casa satisfeta. No calien més respostes, i tampoc més preguntes.
