Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris por. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris por. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de setembre del 2018

Alfil



    El terra que trepitgem s’ha convertit en un taulell d’escacs. El requadre on m’estic jo és negre, i a les caselles blanques dels meus costats s’hi troben el rei i un cavall. Imagino que això em deu convertir en alfil.
    Miro cap a on puc avançar. Necessito desesperadament passar a una casella blanca, però sóc incapaç de fer una passa cap endavant, un moviment directe. Sempre he preferit evitar els problemes, actuar com si no existissin, esquivar-los. La línia recta no és un moviment vàlid per mi. Així que em moc en diagonal.
    Miro als meus peus. Torno a trobar-me en una casella negra. Em moc, un cop més, de la mateixa manera, i altra vegada estic en un espai negre. El blanc és molt a prop; totes les altres peces poden canviar de color amb facilitat, ¿per què jo no? M’hi esforço, intento passar del negre al blanc per arribar a la llum.
    Sento que si ho aconseguís tot canviaria, que potser trencant la norma podria ser feliç, i lliure, i tot el que volgués. Al cap i a la fi, és només un petit moviment. Si lluités una mica més per aconseguir-ho, és possible que ho aconseguís. Només una mica més. No pot costar tant...
    Però cada cop que intento avançar, sense evitar l’enfrontament, acceptant amb calma la pèrdua de tot el que he sigut fins ara, topo contra un mur de vidre que m’impedeix passar. El que veig a l’altra banda és l’únic que demano; no entenc per què no ho puc tenir. Només és un color, un canvi diminut. Un pas insignificant... cap a alguna cosa que no conec.
    ¿Per què no puc canviar?
    ¿És culpa meva?

dimecres, 14 de febrer del 2018

Mort, dolor, culpa


Digueu-me ningú. Diu més de qui sóc que el meu nom real.

    No sóc ningú. No importo a ningú.
    Cada dia és igual, les mateixes escenes es repeteixen una vegada i una altra. El temps s'ha tornat gris, fins i tot els dies en què el sol brilla. I no hi ha canvis. Estic trista i no sé per què. Ningú comprèn que estigui tan apagada si tinc una vida que sembla feliç. No sé ni per què m'he posat a escriure això. Tampoc és que li importi a ningú. Però ho necessito, sentir que he compartit alguna cosa meva amb algú. Amb tu, encara que ni et conegui.
    Em fa mal cada paraula que escric. I cada alenada d'aire. Però aquestes són dues coses que seguiré fent tot i el dolor.

...

    El món no és com toca. Potser els altres no ho veuen, però jo sí. S'ensorra, s'apaga, es trenca; i sembla que ningú ho noti. Format amb una jerarquia extrema d'àngels i dimonis, governat per les lleis més antigues de totes; les de la mort i la vida. Somnis que s'esborren només néixer, gent assassinada i ningú que se'n preocupi.
    I tot perquè la visió de la majoria va ser suprimida, espatllada a voluntat perquè veiessin només el que havien de veure. El que havíem de veure. El menys important. Suposo que alguns no van ser espatllats. O no vam ser prou espatllats. Jo pertanyo a aquest grup, a aquesta minoria. La ciència ha posat un nom al que veiem nosaltres. En diuen "esquizofrènia". Diuen que estem malalts.
    Pots triar si creure el que t'explicaré o no fer-ho. No m'importa. Jo només et dic que és real. Del tot real.

...

    Per on començar? Començar per enlloc seria el millor però, desgraciadament, representa que aquesta història l'ha d'entendre una persona normal, un "espatllat". Sí, en direm així. "Espatllat" sona bé. I el cas és que a un espatllat se li han d'explicar les coses des del principi. Si no, no les entén.
    Nosaltres, els esquizofrènics, hi veiem. Veiem la realitat més enllà de l'aparença, veiem el que ha estat negat a la majoria; la realitat dels temps profunds. Veiem el que existeix i el que podria existir o haver existit. Veiem les possibilitats.
    Imagina't el món com si fos una partida d'escacs. Imagina saber qui és un peó, qui és el rei, i qui és la reina. Imagina conèixer cada sacrifici necessari, imagina saber que tot plegat només és un joc que mai acaba.
    Imagina tot això i potser seràs capaç d'imaginar-me a mi.

...

    Vaig néixer a Luima, el 1854. Tinc records detallats de quan era molt petita, molt més del que és normal. Recordo quan vaig néixer.
    Senzillament vaig aparèixer, en una cambra fosca, envoltada de sang i mort. Sola. Cap ser viu s'estava al meu costat per agafar-me i donar-me la benvinguda a aquest món, el món que vaig acabar odiant. Ningú estava amb mi per mentir-me dient que tot aniria bé. Ningú era al meu costat per advertir-me que dos-cents anys més tard encara estaria tirant endavant perquè era el que m'havia tocat.
    No vaig plorar. Que jo recordi, no vaig fer res. Potser una cara de sorpresa, la típica cara de sorpresa del nadó nounat que descobreix que no té pares, que és prou intel·ligent per comprendre tot el que està passant a la manera adulta, a qui ningú ha avisat que viurà per sempre. Res més, però. Una cara és tot el que vaig fer.

...

    Dolor. Opressió mental. Tortura.
    Vivim enmig d'aquests tres fets, i no ho veiem. Patim aquests tres fets, i ni ens n'adonem. Hem sigut mascotes, animals de granja, tota la vida. Som el bestiar d'aquells a qui idoletrem, aquells a qui durant mil·lenis s'ha rendit culte; àngels, déus. Dimonis. La Terra només és l'escorxador, el lloc on venen a matar-nos, on ens deixen perquè morim.
    Ara que sé, ara que he vist, preferiria no haver mirat. Preferiria haver mort només néixer. Clar que això mai va ser una opció.
    Tot estava planejat. Des del nostre naixement fins a la nostra mort. L'única cosa que no s'esperaven era que alguns recordéssim.

diumenge, 15 de gener del 2017

Serpent


   Ella mata. Ella es fría. Ella es única.
   Todos lo saben. Nadie lo duda. Nadie puede dudarlo, ni siquiera preguntárselo. Porque ella manda. Ella es la sombra en la oscuridad, el demonio en la noche, el frío en las cloacas. Ella está en todas partes, y en ninguna a la vez. Todos la conocen; nadie la ha visto. Ella manda, aunque es la proscrita. Y, si alguien la hace enfadar... ella mata.




La profecía de la Serpiente

Estará viva una mujer
fría de hielo, herviente de fuego,
a la que nadie podrá matar.

Dicen los sabios que vendrá;
sola en la noche y la oscuridad.
Nadie la conocerá.

Y no conocerán tampoco
la muerte y sangre que trae
su poder escondido.

Será serpiente todas las noches,
será lobo al correr por el bosque,
y una llama en todo momento.

El fuego quema, todos lo saben,
pero con solo un poco de aire,
el fuego muere.

Con facilidad.


Prólogo: Sombras en la oscuridad

   El pueblo no se parecía en nada a lo que había visto en mis sueños.
   No era oscuro, ni las casas eran viejas mansiones tétricas. Aquel era un pueblo perfectamente normal. Uno más entre los miles, millones de pueblecillos que se encontraban en el mundo. El cielo, de un color azul suave, brillaba iluminando los campos que se extendían hacia el norte. Sonreí, muy satisfecho. Me gustaba mi nueva casa. Parecía una masía, una casita pequeña, con un jardín agradable, muy confortable. Lejos, quizás a unos dos quilómetros de distancia, se podían ver más casitas de campo parecidas a la mía. En el aire se respiraba tranquilidad.
   Todo indicaba que aquel era un buen lugar para empezar una nueva vida. "Una nueva vida no es necesariamente una vida mejor". El pensamiento acudió a mi mente de improviso, con una claridad estremecedora. Horrorizado, miré a mi alrededor. No había nadie.
   Vamos, parecía que me estaba volviendo paranoico. No había nadie. Nadie podia haber dicho aquellas palabras, y mucho menos haberlas introducido en mi mente.
   "¿Y si nadie fuera alguien?" La voz, indudablemente femenina, volvió a invadir mi mente.
   Traté de controlarme. Debía respirar con calma i convencerme de que no había nadie en absoluto. Pero es que no hay nadie, pensé, pero sí hay una voz. La poca tranquilidad que había logrado reunir desapareció tan pronto como volví a oirla. Susurrando. Cogiéndome. Enfriándome.
   -¿Cómo haces eso? -cada vez me sentía más asustado. Mis pesadillas eran reales- ¿Cómo puedes hacer esto si no estás?
   Esta vez la voz no dijo nada. Tenía la sensación de que solo esperaba.
   -¿Quién eres? -grité, más desesperado cada vez, dando una vuelta completa sobre mí mismo- ¿Qué quieres?
   La voz pareció reír. "¿Quién soy? Esta es una pregunta complicada. Aunque puedes llamarme Serpent. En cuanto a qué quiero, eso es fácil... quiero un siervo".


Capítulo 1: El Asesino

  Me parecía sentir miles de voces a mi alrededor. Y, a pesar de todo, sabía que no las había. Solo existían si las escuchabas, como ella solo existía si la dejabas entrar. Las calles se veían oscuras y terribles después de la puesta de sol. Y las voces no hacían más que empeorarlo. Empecé a correr. ¿Pero qué estaba haciendo? Era el Asesino, se suponía que no debía sentir miedo. Se suponía que era fuerte. Todos creían que era la salvación. Ni siquiera con todo lo que sé puedo enfrentarme ya a la Serpiente, pensé, asustado. Los otros deben comprenderlo. Aunque ya sabía que no lo harían. La gente no quería comprender. La gente solo quería salvarse.
   Corrí todavía más deprisa. El suelo estaba húmedo, el viento era gélido. Ni una sola estrella iluminaba el cielo y la luna había desaparecido. No puedo permitir que nada de eso me distraiga. Si pierdo la concentración, aunque solo sea por un momento... No vi la cuerda delante mío. No me di cuenta de por qué estaba allí. Tropecé y caí al suelo, perdiendo el equilibrio y la concentración. No fue más de un segundo, pero las voces, la voz, se intensificaron. Parecían retumbar dentro de mi cabeza, incrementando su volumen, volviéndome loco.
   -No, ¡hoy no, por favor! -grité hacia la nada, encogido en el suelo, y me avergonzé de la desesperación que sentía- ¡No puedo morir hoy! -se me escapó un sollozo, que traté de camuflar con una actitud desafiante- ¡No moriré hoy!
   El frío empezaba ya a envolverme. Sabía lo que aquello significaba. Sabía que me había reconocido. Sabía que ella ya estaba allí.
   -¡No lo conseguirás! -volví a gritar. Pero incluso yo sentía mi voz cada vez más débil- ¡Todos te buscan, serpiente! ¡No tardarás en morir!
   Las voces se convirtieron en un siseo lleno de furia. Aumentaban y disminuían de volumen, sin orden alguno. Me pregunté cuanto tardarían en matarme. En si dolería. Toda mi vida había sido entrenado para enfrentarme a ellas; catorce años de aprender, catorce años de soportar el peso de ser el Asesino para terminar vencido sin lucha alguna.
   Era triste mi destino.
   El golpe mortal pronto me derribaría. Era conciente de ello. Otra víctima que encontrarían en el callejón a la mañana siguiente. Otro muerto. Y nada de esperanza.
   Pero, ¿había probado alguien alguna vez de enfrentarse a ella cuando estaba ya en tu mente? Era cuando nosotros éramos más débiles, sí, pero por fuerza tenía ella que estar exponiéndose. Decidí que lucharía. Debía hacerlo. Por mi pueblo. Por mi familia.
   "Inocente humano" La voz estaba cogiéndome, obligándome a obedecer su voluntad... "Tú nunca has tenido familia".
   -No he dicho nada. ¡No he dicho nada en voz alta! ¿Es que puedes también leer mis pensamientos? -a aquellas alturas ya no hacía nada para disimular el pánico que sentía. Y entonces, de repente, me di cuenta de que solo había una forma de salvar la vida. Debía rendirme. Entregarme. Sofocar mi orgullo y mi instinto de lucha innatos. De repente solo quedaba dentro mío el miedo a la muerte- Serpent -susurré-. Serpent. Me rindo. Me entrego. Pero no me mates. No me quites la vida, ¡por lo que más quieras!
   Mis palabras sonaron vacías, hasta para mí. Pero, de todos modos, las ataduras de hielo y silencio que cogían mi cuerpo parecieron aflojarse. Volvía a tener el control de mi mente, lo sentía. También conocía, pero, la crueldad de los pagos que ella exigía.
   -Vamos, dilo de prisa, por favor -gemí, de rodillas sobre las frías losas de piedra-. ¿Que quieres de mi?
   Aunque no pudiera verla, noté la oscuridad de su sonrisa.
   -Quiero... a un Asesino traidor.


Capítulo 2: Mañana de niebla

  -¿Todavía no hay noticias?
   Me volví hacia la general Shirley. Era la tercera vez que me lo preguntaba, y no me gustaba tener que decepcionarla cada vez con el mismo mensaje. A pesar de su actitud calmada, con cierto tono tajante pero sin nunca alzar la voz, se veía miedo en sus ojos. Necesitaba buenas noticias. Necesitaba creer en una posible salvación. Respiré hondo antes de responder:
   -Nada, por el momento -sus barreras cayeron por un segundo, y la desilusión le innundó las facciones cansadas. Enseguida recuperó su expresión de piedra y empezó a marcharse-. Pero, general -traté de compensar mis anteriores palabras-, es el Asesino. No habrá muerto. No puede haber muerto.
   La mujer sonrió con tristeza.
   -¿Sabes? Así es como he tratado de animarme toda la mañana. Pero llega un momento en que te das cuenta de que no es solo esto. Quizás el Asesino no puede haber muerto; pero tampoco la Serpiente puede haberlo hecho.
   Se puso las manos en los bolsillos y se marchó con pasos largos y seguros. Vaya mujer. Me habría gustado ser como ella, no solo inteligente sinó también valiente, fuerte, segura. Yo no tenía nada de esto. Nada útil que utilizar en la lucha que se avecinaba.
   Todo había empezado hacía seis meses, por lo menos en mi pueblo. Una mañana el día había amanecido gris y nublado. La niebla estaba en todas partes, y hacía imposible ver a más de dos metros. A pesar de las dificultades, los aldeanos habíamos tratado de seguir con nuestras monótonas vidas, algunos trabajando en el campo y los otros en tiendecillas no muy transitadas.
   Estábamos acostumbrados a estas vidas y, aunque fueran aburridas, era todo lo que teníamos. Estábamos satisfechos. No necesitábamos nada más. Ningún cambio.
   Pero de repente alguien gritó, y este grito empezó el desastre. Corrimos hacia donde nos parecía haber oído al hombre gritando, sorprendidos de que algo ocurriera en aquel lugar tan... normal. Corriendo junto con Marco, mi empleado en la herrería, me di cuenta de que nos estábamos acercando mucho al río. El río no podía estar a más de cuatro o cinco metros, pero no se oía nada del ruído del agua.
   Tratando de distinguir las siluetas de otras personas en medio de aquella bruma gris, fuimos acercándonos. Estábamos a solo un metro cuando el peluquero del pueblo se volvió hacia todos los que habíamos llegado allí buscando el origen del grito. Estaba blanco y sus ojos muy abiertos.
   -Está muerto -susurró-.
   Nos agachamos para ver el cuerpo. Estaba en medio del río, sin ninguna herida o muestra de lucha. Nuestro alcalde flotaba sobre el agua gélida y sin color. Fue entonces que me di cuenta de por qué no habíamos escuchado el ruído de las aguas del río, deslizándose por la pendiente. Aquel agua no se movía.


Capítulo 3: Prisionero en la piedra


   Nunca me había sentido tan cansado. Estaba seguro.
   Mientras me acostumbraba a la oscuridad de la habitación, empecé a recordar. La había oído a ella, su voz maligna controlando mi cabeza y mi voluntad. Y me había rendido. Sí, había hecho lo imposible; rendirme, entregarme. El Asesino había perdido la lucha. Para escapar de la muerte. Respiré hondo. Mi misión había terminado, ¿no? Si ya no podía matar a la Serpiente, ¿que sentido tenía mi vida?
   Miré a mi alrededor. Me encontraba en una sala de piedra. Era espantosamente parecida a la masmorra de un castillo: incluso había un par de cadenas de hierro viejo colgando de la pared a mi espalda. Miré mis manos. No estaban atadas, lo que me sorprendió, pero unas rayas rojizas cruzaban mis muñecas; lo habían estado. Seguramente me habían llevado allí atado y me habían librado al dejarme en la celda.
   Pero, ¿quién? Las voces no tenían cuerpo, ¿quién podía haberme arrastrado hasta allí? Un frío me recorrió las entrañas. Aquello solo podía significar dos cosas: o que algún humano, un traidor, estaba de su bando, o que las voces eran corpóreas. Probablemente lo primero, aunque me era imposible comprender cómo alguien podía querer ayudarlas.
   Quizás solo era alguien que quería salvar la vida, se me ocurrió. Otro como yo.
   Escuché alguien acercándose por el pasillo y cerré los ojos con rapidez. No debían saber que había despertado. Me harían pagar lo que les debía, y todavía no estaba preparado para ello. Un Asesino traidor... Era demasiado. Yo no era nadie para hacer aquello. Nunca sería capaz. Pero ellos no debían saberlo por nada en el mundo.
   -¿Está despierto? -dijo alguien en voz baja-.
   La negativa debió de ser hecha con la cabeza, porque durante un rato no oí nada más. Al cabo de quizás seis minutos, cuando mi cuerpo ya empezaba a reclamar movimiento, escuché un último susurro:
   -Cuando están dormidos, parecen ángeles.


L'inici de la cacera


    Vaig recolzar l'orella a la porta i vaig escoltar.
    El primer que vaig sentir van ser els lladrucs d'un gos histèric esquinçant la nit. Un crit, i altra vegada aquell silenci tens trencat pels lladrucs roncs de la bèstia. Una veu, segurament de noia, va dir alguna cosa a crits, però el vent difuminava les paraules fins a fer-les inintel·ligibles.
    El gos va bordar un parell de cops més abans de callar.
    Se sentien els udols del vent a l'exterior, fent volar les fulles, escampant la por. Si va sonar cap més crit, la tramuntana el va ofegar.
    Una serp se'm regirava a l'estómac quan em vaig encarar als companys que esperaven, expectants. Arraulits a la vora del foc, units com mai tornarien a estar-ho.
    -El gos ha bordat. La cacera comença.

diumenge, 21 d’agost del 2016

A la mateixa casa.


   El taxista va parar el cotxe anunciant-me que havia arribat a la meva destinació. Vaig pagar els diners que tocaven i vaig observar com s'allunyava. Després em vaig girar cap a l'edifici on, pel que semblava, m'hauria d'hostejar. Tenia una silueta fosca que es retallava en el cel blau, que em recordava un conte de fantasmes de quan era petit. Vaig entrar. M'havien dit que hauria de compartir la casa amb una altra persona, i tenia ganes de coneixe'l, fos qui fos.

   L'interior de la casa era fosc, i vaig buscar un interruptor per encendre els llums. No en vaig trobar cap. Les parets eren plenes d'enormes prestatgeries plenes de llibres, i per les poques parts on no n'hi havia, es veien les parets, pintades de negre.

   Vaig anar avançant per tot de passadissos idèntics, i estava segur que em perdria. Vaig decidir que la propera vegada que passés per aquells passadissos portaria un mapa, o, com a mínim, una brúixola.
   Per fi vaig arribar a la sala d'estar. Tot era molt fosc, exceptuant la llar de foc, que convertia tots els objectes de l'habitació en fantasmagòrics, plens d'ombres que dansaven. Encarada a la flama, hi havia una gran butaca de color verd oliva. Vaig passar-li pel costat per acostar-me al foc i, només per una mil·lèsima de segon vaig poder veure qui, o què, hi estava assegut. Vaig tirar enrere, horroritzat pel que estava veient, i vaig topar contra les parets negres. Vaig sentir com hi havia alguna cosa fosca, no ben bé líquida sinó amb una densitat especial, que regalimava i formava un toll a terra... Fins llavors el foc no ho va il·luminar.
   La imatge de la sang que recobria la sala era tan monstruosa que vaig cridar. Un únic crit abans de perdre el coneixement.

...


   Vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant. Era en una habitació agradablement blanca, estirat en un llit net.
   -Veig que ja està millor.
   Em vaig girar, sobresaltat. A l'altra banda del llit hi havia un home jove, d'uns vint anys, observant-me.
   -S'ha desmaiat -va ser tota explicació que em va donar, amb un encongiment d'espatlles-.
   -Però... -no sabia què dir. Al final vaig deixar anar- El cadàver que hi havia a l'altra habitació era... era humà?
   -Ho era -en veure el meu horror, va somriure-. Faig experiments amb cossos morts. Investigo sobre la vida i el que ve després. Res que us pugui preocupar.
   Jo estava convençut que aquell home m'amagava alguna cosa. El que havia vist era més seriós que un petit experiment, com ho pintava ell. Però no volia que el desconegut ho notés.
   -Qui és vostè? És l'altre llogater de la casa? -va assentir- Com es diu?
   -Preferiria no revelar la meva identitat real -va tornar a fer aquell somriure estrany, només amb la meitat de la boca. Quan ho feia, ensenyava les seves dents blanquíssimes, brillants-. Ara per ara, no m'interessa escampar-la. I el vostre nom?
   -Si vostè no em confia el seu, quins motius tinc jo per fer-ho?
   Se li va escapar una riallada i es va passar una
mà pels cabells foscos.
   -Intel·ligent, eh? M'agrada. Bé, doncs jugarem a aquest joc. Cadascú amb els seus secrets. Ja veurem qui dura més. Només una cosa, l'única que realment necessito saber. Té germans, família, o qualsevol amic que pugui venir a visitar-lo?
   -No -i, ara somrient jo, vaig afegir-. Així que li interessa la discreció, no?
   Semblava molest.
   -No es faran preguntes en aquesta casa. Però sí que hi ha una norma que s'hauria de complir. És igual quina sigui la situació; no es pot entrar a la sala del cadàver. Vostè, no pot. No tornarem a parlar del que heu vist. Jura-ho.
   -Ho juro.
   -Jureu-ho pel que més us importi.
   -Ho juro per mi mateix -vaig dir amb ironia. Ja no quedaven gaires coses que m'importessin més que jo-.
   -Ens entendrem, tu i jo.
   I va sortir de l'habitació. Potser només m'ho vaig imaginar, però em va semblar que duia la satisfacció pintada a la cara.

dijous, 28 de juliol del 2016

L'Habitació


ROXANA


   Divendres 9 de febrer de 1913.
Escric això perquè ho necessito. Fa sis dies que m’estic aquí, recordant, i cada cop em domina més la por. Sembla com si tot me’l volgués recordar. Vull sortir d’aquí, però encara no goso enfrontar-me al món exterior.
Sento les explosions, els trets, els crits. I sé que tot plegat ho he començat jo. És massa per una estúpida ment humana. Em fa l’efecte que explotaré.
M’esforço a recordar com va anar tot. Primer va ser la mort de la meva germana petita. Després, la bogeria. I llavors, l’assessinat. L’assessinat que vaig cometre jo, a la vista de tothom, guiant-me únicament pel dolor. No sabia qui era el causant de la seva mort, però necessitava venjar-la. Així que el vaig matar. El noi d’ulls blaus i cara d’àngel.
El noi en qui ara somio cada nit.
Aquest lloc on m’amago, fosc i ple d’ombres. Cada petit soroll hi rebota, i és llavors quan m’imagino que ell em ve a buscar. Cada moviment en la foscor, tan és que l’hagi provocat un minúscul escarbat, em fa tornar els seus ulls grossos i sorpresos de nen petit, la seva mà innocent sobre la ferida d’on rajava tanta sang.
Per què ho vaig fer?


   Dissabte 10 de febrer de 1913.
Avuí ha explotat una bomba molt a prop. Una part de la paret s’ha ensorrat i ha col•lapsat l’única porta de sortida que hi havia. Ara em trobo tancada en una habitació de pedra, sense possibilitat de sortir-ne i amb unes provisions que es redueixen a un ritme que fa por.
Moriré aquí. No paro de repetir-m’ho, perquè ja cal que ho assumeixi.
L’aire s’està viciant. Això és tan palpable com les parets que m’envolten.
He perdut les ganes de fer res. Em passo l’estona, hora rere hora, asseguda en un racó. Escrivint. Hi ha estones llargues en què deixo la ment en blanc i m’esforço a oblidar-ho tot. No és tan difícil com sembla. Si sento que no ho aconsegueixo, em faig mal. Em fereixo a mi mateixa, clavant-me les ungles en la carn.
Qualsevol cosa que talli el flux de records.
No sempre aconsegueixo parar-ho a temps.


Tothom em mirava… a mi i al cadàver que reposava al meu davant. No sabia ni per què ho havia fet, i com més em mirava el noi que hi havia al meu davant, amb el cor que cada cop bategava més fluix, amb la respiració entretallada… Com més ho feia, més me’n penedia.
No sabia el nom del noi ros.
No el coneixia.
I l’havia matat pel crim d’un altre.
Van començar els trets. Mai he agraït tant com aleshores el fet de tenir una cara vulgar. Va morir molta gent per culpa d’això. Gràcies a això.


   Diumenge 11 de febrer de 1913.
Avuí seria l’aniversari de la meva germana, si no hagués mort. Cada cop que penso en això, començo a riure histèricament. L’eco de l’habitació em torna les meves rialles tan canviades que gairebé no les reconeixo.
Si no fos perquè sé que no és possible, diria que hi ha algú més aquí dins.
Potser el seu fantasma.
Cada cop hi ha més rates. Omplen l’espai, ho roseguen tot. Estan molt malaltes, molt. La pell els hi cau a trossos i tenen tot de clapes que semblen mig podrides. A les nits em mosseguen els dits i cada matí me’ls trobo coberts de sang. De la meva sang.
Després d’unes hores, la sang s’ennegreix i es torna oliosa. És fascinant veure-ho. Sembla que la meva pròpia carn es fongui.
Potser és la meva maledicció pel que vaig fer.


   Dilluns 12 de febrer de 1913.
Ja gairebé no es pot respirar. M’ofego amb cada alenada d’aire.
El meu cos no està preparat per suportar aquestes condicions. Aquesta humitat, aquest dolor, aquest patiment. Aquesta por.
El sento. Em ve a buscar. A les nits, em parla. Em murmura en somnis, i sé que està venint. Ve per venjar la seva mort. Segueix la norma de l’“ull per ull”; jo el vaig matar a ell, ell em matarà a mi.
Ho sé. Ho noto.
Ja ve.


   Dimarts 13 de febrer de 1913.
Ja ve. Ja ve. Ja ve.
Estic morta.

diumenge, 12 de juny del 2016

La música del silenci


PRÒLEG


La Sarah va sentir udols en la nit.
   Feia estona que l’estrany silenci que regnava la inquietava, i ara, l’udol no havia fet més que augmentar el seu temor. Per un moment, la llum de lluna que entrava per la finestra va ser eclipsada per una ombra negra. I el silenci va tornar a trencar-se per culpa d’un segon udol.
   La noia no podia aguantar més: encongida entre llençols i flassades, es va tapar les orelles amb força. Alguna cosa li deia que no tot anava bé. Va aguantar així uns minuts, però al final la por la va vèncer. Fins que no sabés què estava passant, no seria capaç de dormir tranquil·la.
   Va apartar les mantes a un costat i va posar els peus descalços a terra. Va creuar l’habitació en un silenci tens i continu, va baixar les escales trepitjant cada graó amb suavitat. Tot i les precaucions, les escales cruixien.
   La Sarah va arribar a baix, dient-se a sí mateixa que la seva por era infundada, que uns udols no volien dir res. Que probablement només era una nit com qualsevol altra.
   Tots els seus esforços es van ensorrar quan va entrar a l’habitació.
   El cos de la seva tieta jeia a terra, destrossat. Encara no s’havia enrigidit; fos el que fos que havia passat, havia estat no feia gaire. I la Sarah tenia una idea bastant clara del que havia passat. Una altra llegenda abandonads que havia cobrat vida.
   Aguantant-se les ganes de vomitar que li havien vingut de sobte, va sortir de la casa. Els seus passos ressonaven amb força en el carrer silenciós.
 《Per què tant de silenci?》, es va preguntar estranyada.《I si n’hi ha tant, per què no he sentit res?》. L’instant que va tardar a adonar-se de què volia dir aquest detall, va notar una força freda que s’endinsava en el seu cos. El món es va enfosquir, i ella va caure a terra.