Flor blanca en el gel

    Les botes de pell s'enfonsaven en la neu que cobria els carrers aquell hivern. El cel era gris, fosc, i produïa una sensació de tancament que semblava feta a joc amb tot allò que em cremava per dintre. Estava decidit a no obrir-me mai més. No volia tornar a ser traït, i l'única manera d'aconseguir-ho era no confiant en ningú.

    Vaig sentir com els ulls se m'humitejaven, i vaig voler creure que era pel fred del vent. Però sabia que no, i aquest convenciment em trencava a cada passa que feia.

    Tant de bo, tant de bo mai l'hagués conegut. Potser, llavors, les coses haurien sigut diferents. Potser res hauria acabat tan dràsticament, i ara no em sentiria així.

    Encara em costava reconèixer que la trobava a faltar.

    Em vaig deixar caure de genolls sobre el mantell blanc que cobria el terra, desitjant morir, amb els ulls tancats. La mà dreta es va enfonsar en el gruix de neu, insensible al fred. Allà sota, on aviat jauria ella, era tot tan buit de vida...! Allà sota tot era fred, foscor, soledat i mort.

    Al treure la mà d'allà per incorporar-me i seguir avançant, ignorant el dolor, com havia fet sempre, em sorprengué la brillantor pàl·lida i neta d'alguna cosa que mirava d'elevar-se per sobre del gel brut. Tan cuidadosament com vaig poder, vaig apartar la neu que l'envoltava fins deixar al descobert què era: una flor blanca. Res més que una flor blanca que no tenia lloc en aquest regne gelat.

    Me la vaig acostar als llavis i una olor dolça, gairebé empalagosa, em va envoltar. Em sonava, aquella olor; la coneixia, però no sabria dir d'on. I de sobte ho vaig veure.

    Vaig veure la sala de ball on havia començat tot, vaig veure el seu vestit de pells blanques, la vaig veure a ella. I, sobretot, vaig sentir el seu perfum. La imatge, igual que la olor, va xocar amb força contra uns records que ja creia esborrats, tallant-me la respiració.

    El cor em feia mal.

    Una inhalació més d'aquell perfum exòtic i únic va transformar les imatges del principi en les del final. Aquelles en què jo li cridava que se n'anés, que estava cansat de la seva fragilitat, i ella em deia que m'estimava.

    Vaig sanglotar mentre les llàgrimes calentes em treien el fred de fora i em congelaven per dins el cor que tenia trencat.

    Se'm va aparèixer l'últim dia, el dia fatídic en què ella em preguntava per què l'estava tractant així, quan ella ho donava tot per mi. I em vaig veure a mi, a aquell jo que no era jo. Em vaig veure amb els ulls encesos pegant-la una i altra vegada, i a ella plorant sense queixar-se mai.

    Vaig haver de presenciar per segona vegada els seus ulls oberts i innocents mentre jo m'hi acostava amb la barra de ferro que acabaria la seva vida.

    Abans que un nou record em fes perdre la noció del temps, vaig deixar anar la flor, la flor que, d'alguna manera, era ella. Només vaig poder seguir caminant, volent oblidar, mentre sentia les sirenes de policia al meu darrere i sabia que em buscaven a mi.