Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami

    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

Risa histérica

Solo silencio,

solo silencio en su tumba.

Estaba muerto,

estaba muerto en silencio.

Para siempre;

para siempre callaría.

Y yo reía,

sin parar y en agonía;

me quería matar.

Me desgarraba,

me desgarraba el dolor

de aquel llanto interminable

que me reconcomía.

Mort, dolor, culpa

Digueu-me ningú. Diu més de qui sóc que el meu nom real.

    No sóc ningú. No importo a ningú.

    Cada dia és igual, les mateixes escenes es repeteixen una vegada i una altra. El temps s'ha tornat gris, fins i tot els dies en què el sol brilla. I no hi ha canvis. Estic trista i no sé per què. Ningú comprèn que estigui tan apagada si tinc una vida que sembla feliç. No sé ni per què m'he posat a escriure això. Tampoc és que li importi a ningú. Però ho necessito, sentir que he compartit alguna cosa meva amb algú. Amb tu, encara que ni et conegui.

    Em fa mal cada paraula que escric. I cada alenada d'aire. Però aquestes són dues coses que seguiré fent tot i el dolor.

...

    El món no és com toca. Potser els altres no ho veuen, però jo sí. S'ensorra, s'apaga, es trenca; i sembla que ningú ho noti. Format amb una jerarquia extrema d'àngels i dimonis, governat per les lleis més antigues de totes; les de la mort i la vida. Somnis que s'esborren només néixer, gent assassinada i ningú que se'n preocupi.

    I tot perquè la visió de la majoria va ser suprimida, espatllada a voluntat perquè veiessin només el que havien de veure. El que havíem de veure. El menys important. Suposo que alguns no van ser espatllats. O no vam ser prou espatllats. Jo pertanyo a aquest grup, a aquesta minoria. La ciència ha posat un nom al que veiem nosaltres. En diuen "esquizofrènia". Diuen que estem malalts.

    Pots triar si creure el que t'explicaré o no fer-ho. No m'importa. Jo només et dic que és real. Del tot real.

...

    Per on començar? Començar per enlloc seria el millor però, desgraciadament, representa que aquesta història l'ha d'entendre una persona normal, un "espatllat". Sí, en direm així. "Espatllat" sona bé. I el cas és que a un espatllat se li han d'explicar les coses des del principi. Si no, no les entén.

    Nosaltres, els esquizofrènics, hi veiem. Veiem la realitat més enllà de l'aparença, veiem el que ha estat negat a la majoria; la realitat dels temps profunds. Veiem el que existeix i el que podria existir o haver existit. Veiem les possibilitats.

    Imagina't el món com si fos una partida d'escacs. Imagina saber qui és un peó, qui és el rei, i qui és la reina. Imagina conèixer cada sacrifici necessari, imagina saber que tot plegat només és un joc que mai acaba.

    Imagina tot això i potser seràs capaç d'imaginar-me a mi.

...

    Vaig néixer a Luima, el 1854. Tinc records detallats de quan era molt petita, molt més del que és normal. Recordo quan vaig néixer.

    Senzillament vaig aparèixer, en una cambra fosca, envoltada de sang i mort. Sola. Cap ser viu s'estava al meu costat per agafar-me i donar-me la benvinguda a aquest món, el món que vaig acabar odiant. Ningú estava amb mi per mentir-me dient que tot aniria bé. Ningú era al meu costat per advertir-me que dos-cents anys més tard encara estaria tirant endavant perquè era el que m'havia tocat.

    No vaig plorar. Que jo recordi, no vaig fer res. Potser una cara de sorpresa, la típica cara de sorpresa del nadó nounat que descobreix que no té pares, que és prou intel·ligent per comprendre tot el que està passant a la manera adulta, a qui ningú ha avisat que viurà per sempre. Res més, però. Una cara és tot el que vaig fer.

...

    Dolor. Opressió mental. Tortura.

    Vivim enmig d'aquests tres fets, i no ho veiem. Patim aquests tres fets, i ni ens n'adonem. Hem sigut mascotes, animals de granja, tota la vida. Som el bestiar d'aquells a qui idoletrem, aquells a qui durant mil·lenis s'ha rendit culte; àngels, déus. Dimonis. La Terra només és l'escorxador, el lloc on venen a matar-nos, on ens deixen perquè morim.

    Ara que sé, ara que he vist, preferiria no haver mirat. Preferiria haver mort només néixer. Clar que això mai va ser una opció.

    Tot estava planejat. Des del nostre naixement fins a la nostra mort. L'única cosa que no s'esperaven era que alguns recordéssim.

REMEMBER - Capítulo 1

    -Análisis de la habitación en la que está: usted se encuentra en una habitación húmeda con solo un 12% de oxígeno (un 8.946% menos de lo habitual). Tiene tres puertas a su alrededor -habla una voz mecánica e irreal que sale de algún lugar del techo-. En el suelo, bajo el lugar exacto donde se encuentra, hay una trampilla que, si consigue abrirla, puede llevarle a un lugar seguro. En cada una de las esquinas del techo hay un respiradero muy pequeño; pero todos están atrancados de modo que no pueda pasar oxígeno -la voz hace una pausa-. Análisis del cuerpo humano que está en la habitación: ser de estatura media, vestido solo con unos pantalones y una camiseta de tela basta. Alrededor de la cintura, un cinturón de cuero con una hebilla plateada, metálica; en el pelo, un par de horquillas negras. Atado por los pies con una cuerda no muy resistente.

    >>Una de las puertas anteriormente mencionadas está programada para bloquear cualquier otro mecanismo al ser abierta, impidiendole probar con los demás caminos. Detrás de otra de las cuatro salidas, le espera un infierno de llamas. Le rogamos que no abra esta, porque el juego terminaría muy rápidamente y... -nueva pausa-, no sería tan divertido.

    Parece que la voz finalmente ha callado. No te atreves a moverte. Parece que todo lo que puedas hacer promete una muerte segura. Justo cuando estás a punto de zafarte de las cuerdas que te atan los tobillos i levantarte de esta maldita silla de madera, un nuevo ruido metálico te indica que la voz ha vuelto a la vida.

    -Oh, ¡se me olvidaba! Creo que sería bueno para su propia seguridad tener en cuenta que, y esto es verdad, una de las afirmaciones hechas no es cierta.

...

¡AVISO! ANTES DE ELEGIR UNA OPCIÓN, RECUERDA; PUEDES HACERME TRES PREGUNTAS SOBRE EL LUGAR O SOBRE LO QUE SABE EL PROTAGONISTA

    ¿Qué haces?

•Te deshaces de las ataduras; esto es lo principal. Después inspeccionas la habitación para ver si todo está como te ha dicho y descubrir cuál es la mentira ~ Capítulo 1.

•Te deshaces de las ataduras y tratas de arrastrar la silla hasta las esquinas de la habitación; quieres subir encima para quitar las piezas que impiden que entre oxígeno. Necesitas respirar ~ Capítulo 2.

•Te quedas quieto y solo miras a tu alrededor, para no precipitarte. Todo esto te da muy mala espina y te importa salir de ahí con vida ~ Capítulo 3.

•¡Fuera las ataduras y a probar de salir por la trampilla! ~ Capítulo 4.

•Te deshaces de las ataduras e inspeccionas las puertas. ~ Capítulo 5.

•Antes que nada, piensas cómo utilizar el poco material que tienes y la información sobre los que te han metido aquí. ~ Capítulo 6.

Flor blanca en el gel

    Les botes de pell s'enfonsaven en la neu que cobria els carrers aquell hivern. El cel era gris, fosc, i produïa una sensació de tancament que semblava feta a joc amb tot allò que em cremava per dintre. Estava decidit a no obrir-me mai més. No volia tornar a ser traït, i l'única manera d'aconseguir-ho era no confiant en ningú.

    Vaig sentir com els ulls se m'humitejaven, i vaig voler creure que era pel fred del vent. Però sabia que no, i aquest convenciment em trencava a cada passa que feia.

    Tant de bo, tant de bo mai l'hagués conegut. Potser, llavors, les coses haurien sigut diferents. Potser res hauria acabat tan dràsticament, i ara no em sentiria així.

    Encara em costava reconèixer que la trobava a faltar.

    Em vaig deixar caure de genolls sobre el mantell blanc que cobria el terra, desitjant morir, amb els ulls tancats. La mà dreta es va enfonsar en el gruix de neu, insensible al fred. Allà sota, on aviat jauria ella, era tot tan buit de vida...! Allà sota tot era fred, foscor, soledat i mort.

    Al treure la mà d'allà per incorporar-me i seguir avançant, ignorant el dolor, com havia fet sempre, em sorprengué la brillantor pàl·lida i neta d'alguna cosa que mirava d'elevar-se per sobre del gel brut. Tan cuidadosament com vaig poder, vaig apartar la neu que l'envoltava fins deixar al descobert què era: una flor blanca. Res més que una flor blanca que no tenia lloc en aquest regne gelat.

    Me la vaig acostar als llavis i una olor dolça, gairebé empalagosa, em va envoltar. Em sonava, aquella olor; la coneixia, però no sabria dir d'on. I de sobte ho vaig veure.

    Vaig veure la sala de ball on havia començat tot, vaig veure el seu vestit de pells blanques, la vaig veure a ella. I, sobretot, vaig sentir el seu perfum. La imatge, igual que la olor, va xocar amb força contra uns records que ja creia esborrats, tallant-me la respiració.

    El cor em feia mal.

    Una inhalació més d'aquell perfum exòtic i únic va transformar les imatges del principi en les del final. Aquelles en què jo li cridava que se n'anés, que estava cansat de la seva fragilitat, i ella em deia que m'estimava.

    Vaig sanglotar mentre les llàgrimes calentes em treien el fred de fora i em congelaven per dins el cor que tenia trencat.

    Se'm va aparèixer l'últim dia, el dia fatídic en què ella em preguntava per què l'estava tractant així, quan ella ho donava tot per mi. I em vaig veure a mi, a aquell jo que no era jo. Em vaig veure amb els ulls encesos pegant-la una i altra vegada, i a ella plorant sense queixar-se mai.

    Vaig haver de presenciar per segona vegada els seus ulls oberts i innocents mentre jo m'hi acostava amb la barra de ferro que acabaria la seva vida.

    Abans que un nou record em fes perdre la noció del temps, vaig deixar anar la flor, la flor que, d'alguna manera, era ella. Només vaig poder seguir caminant, volent oblidar, mentre sentia les sirenes de policia al meu darrere i sabia que em buscaven a mi.