En Mika i l'altre

    Em sentia culpable. Sense motiu, però així és com em sentia.

  M’havien cridat al despatx per fer-me unes preguntes sobre l’incident del gimnàs. Eren preguntes rutinàries, les mateixes que li farien a tothom, ho sabia. Per què em feia tanta por, llavors? Tenia sentit? No havia fet res, només era una altra víctima de l’atac.

   Però la por seguia allà. Ajaguda dintre meu, expectant.

   —Explica’m amb detall què ha passat, Mika —la directora, Imasta, em mirava inquisitiva—. Des que s’han obert les portes del gimnàs fins ara.

   M’ho vaig pensar un moment.

   —He entrat al gimnàs. Amb els meus amics —la Imasta va alçar una mica les celles, però no va dir res—. Hem començat a jugar, a... a vòlei.

   Em vaig veure obligat a parar de nou per pensar què havia passat després. Què podia haver passat. Algú s’havia fet mal jugant? Sí, creia que sí, però això no li interessaria a la directora. Em costava molt tornar enrere en els records per reviure l’escena al gimnàs.

   A més, no havia entrat al gimnàs amb els amics. Per què li havia dit a la directora que ho havia fet? Era estrany, i pensar-hi em provocava mal de cap. No. No havia de pensar en el que havia dit. Només en el que diria. En el futur, mai en el passat.

   —Després hem parat de jugar, i he sortit. Per beure aigua, crec. Sí —repeteixo, més segur, a mida que el record es va dibuixant al meu cap—. Tenia set, he deixat el joc per anar al lavabo a beure aigua, i quan he tornat tots s’havien tornat bojos. Cridaven molt, m’he posat nerviós. Volia anar amb els meus amics, però era com si ja no em coneguessin. Em deien que no m’hi acostés.

   Vaig tancar els ulls, cansat. Feia temps que no em costava tant recordar. La psicòloga deia que estava millorant. Què em passava? No havia d’estar tan nerviós. Sinó la Imasta es pensaria que jo tenia alguna cosa a veure amb l’accident. Que jo l’havia provocat. I no volia que s’ho pensés, em queia bé. Era de les professores més amables.

   —Llavors he vist algú... No el coneixia, crec que era d’un altre curs. He vist que estava al centre del gimnàs i que tenia una pistola. Feia por.

   Sí que feia por. El recordava molt: tenia els cabells foscos, llargs, amb un serrell abundant. No era alt, i no crec que fos fort, però tenia alguna cosa que em posava els pèls de punta.

   —Estava disparant. O sigui, el noi de la pistola estava disparant. Ha tocat a l’Alfred i a l’Hèctor. En part m’he posat content, perquè ells dos són horribles. Vull dir, que eren horribles. Però també ha sigut molt fort. Encara que fossin males persones no calia matar-los —em va venir una imatge al cap, durant una mil·lèsima de segon: ells dos caient a terra amb un forat de bala al cervell.  La directora em va fer un gest perquè seguís explicant—. Llavors s’ha girat cap a mi i m’ha apuntat. He tingut molta, molta por, perquè sabia que ell m’odiava i que dispararia sense dubtar. Però quan estava a punt de disparar algú l’ha agafat per darrere i l’ha fet caure a terra.

   Em vaig fregar l’esquena, sentint un dolor estrany. Quan m’hi havia donat un cop?

   —Sí? —la Imasta tenia els ulls clavats en mi—. Segueix, Mika.

   —El de la pistola ha caigut a terra, i per això no m’ha pogut disparar —un calfred em va recórrer l’espinada—. Si no fos per això, ara estaria mort.

   La directora no va dir res, com si es pensés que havia d’afegir algun detall.

   —I ja està —li vaig dir, per si de cas—. No ha passat res més.

   La Imasta es va treure les ulleres i en va netejar els vidres, tot i que ja estaven nets. De vegades els professors feien coses estranyes. Era com si volgués distreure’s abans de dir una cosa important, per rebaixar la tensió.

   —Mika, podries descriure’m l’aspecte del noi de la pistola?

   Ho vaig fer. Vaig explicar-li amb tot detall el que havia vist al tornar de beure aigua. No tenia cap problema per recordar com era, perquè constantment em venien al cap flaixos de la seva cara, de la mirada que tenia quan m’havia apuntat amb l’arma.

   —D’acord. Sí, aquest és l’aspecte que m’han descrit els teus companys, exactament el mateix —va clavar els ulls en mi, amb una intensitat que feia por—. Mika, ara et podries descriure a tu?

   Una sensació de pànic em va envair. No volia que em preguntés això.

   —Per què vols que em descrigui? —vaig preguntar, amb veu tremolosa— Si m’estàs veient.

   La Imasta no va dir res, només es va aixecar i va caminar fins a la taula que tenia darrere.

   —No t’he demanat que et descriguis. Només vull saber si podries fer-ho.

   Vaig sacsejar el cap, espantat. Qui li havia dit? La directora em somreia amb llàstima, com si sabés tot el que em passava pel cap. Ho sabia? Ho sabia tot? Em va allargar un mirall.

   —Què hi veus? —vaig tancar els ulls. No volia veure’m, no volia, no m’hi podia obligar. Ho havia dit la psicòloga—. Mika, necessito que et miris al mirall. Per favor.

   Vaig obrir els ulls lentament, només una mica, però prou com per veure reflectit en el mirall un serrell fosc i abundant. Els vaig tancar amb força. No m’agradava el que veia.

   —Mika, realment no recordes què ha passat? —fins i tot amb els ulls tancats, podia sentir la proximitat de la Imasta. No t’apropis més. No et vull fer mal—. Si ens dius la veritat podrem ajudar-te. Però cal que col·laboris.

   Vaig obrir els ulls. La Imasta s’havia recolzat a la taula, davant seu. Ell estava assegut, tremolant, amb tot el cos encongit per la por. Seguia amb els ulls tancats. Ell era jo, i em necessitava. Com m’havia necessitat al gimnàs.

   Vaig caminar sense fer soroll, igual que un fantasma. El que era per a tothom. Sabia que la Imasta no em veuria, només el podia veure a ell, però igualment preferia no arriscar-me. Amb compte, li vaig acariciar l’esquena. Normalment n’hauria tingut prou amb tocar-lo perquè ens fusionéssim, però no després del que havia passat aquell matí.

Mika, deixa’m entrar.

   Es va sobresaltar i se li van omplir els ulls de llàgrimes.

No.

   —Mika, estigues tranquil —la Imasta li va posar una mà a l’espatlla en gest de consol—. T’ajudaré, tots t’ajudarem. Volem el millor per tu.

   Les paraules d’aquella dona m’irritaven. Era clar que volia manipular-nos, però en Mika era tan idiota com per creure-se-les. La Imasta era un problema que calia eliminar. Ho hauria fet jo mateix, però sense el seu cos no era res. Necessitava ocupar-lo.

Mika, no m’obliguis a fer-te mal.

   Realment no volia ferir-lo. Sentir-lo tremolar i resistir-se al meu contacte em trencava, però cada cop que el deixava decidir alguna cosa acabàvem malament. Al gimnàs, de seguida que li havia permès agafar el control havia intentat matar-se. Matar-me. No em podia arriscar. Li vaig clavar la mà a l’esquena, sense preocupar-me pel dolor que tots dos sentíem. Mika va cridar, jo també, i la Imasta es va aixecar sobresaltada.

   —Què et passa?

Mika, deixa’m entrar. Saps que sempre t’he protegit.

   Gradualment, va deixar de combatre’m. Estava enfadat amb mi, però sabia que tenia raó. Li havia salvat la vida més vegades de les que podíem recordar. Jo era la seva força. Sense mi no seria res.

No li facis mal. No la matis.

Confia en mi.