Capítol 6:
El nom del meu crim
Portar el Niels a
l’habitació va ser relativament problemàtic. Tot i que es deixava guiar pels
passadissos sense oposar resistència, tampoc feia cap esforç per ajudar.
Recolzava tot el pes del seu cos a les nostres espatlles, i es negava a parlar.
Vaig tardar una estona a adonar-me’n, però la llum dels seus ulls castanys
havia desaparegut. Ja no mostraven la calma ni la calidesa que m’havia atret
aquell matí; ni tan sols semblaven veure res del que passava. Es desplaçaven
d’un lloc a l’altre amb nerviosisme, i les seves ninetes desprenien una
lluentor gelada que el feia semblar una persona diferent.
Em preocupava que algú
pogués atacar-nos en aquell moment d’indisposició, de manera que em vaig tombar
cap al Damien vigilant que el braç del Niels no es quedés sense el suport de la
meva espatlla esquerra:
-Arramba’t a la paret
-les paraules van ressonar amb força en el passadís buit. Al veure la seva
mirada d’estranyesa, vaig afegir-: així evitem atacs per l’esquerra, i si ens
ataquen per la dreta puc utilitzar el braç lliure per lluitar.
Va somriure:
-Sóc esquerrà, de manera
que no estaríem totalment desprotegits si ataquessin per la meva banda
-semblava pensatiu-. Però tens raó, prefereixo evitar el combat directe. A més,
amb el braç ferit, podria ajudar poc.
Ja ho sé, vaig pensar. Sinó
no dubtaria en utilitzar-te com a arma. Però no li vaig dir res. En tenia
prou amb que em fes cas i em permetés tenir la vida de tots tres a les mans.
No vam tardar a arribar
al nostre dormitori. En Damien va ajudar el Niels a estirar-se al llit i es va
asseure al seu costat. Arrufava el front amb preocupació sense apartar la
mirada del castany. Dubitatiu, va acostar una mà al front del seu amic i li va
apartar els cabells dels ulls amb un moviment tan suau que hauria pogut passar
per carícia.
-¿Estàs bé? -la mirada
del Niels es va enfocar i, per un moment, la calidesa va reaparèixer en els
seus ulls-. ¿Estàs bé, Niels?
El castany es va
incorporar amb esforç i va insinuar un somriure abans d’abraçar en Damien. El
va estrènyer amb força contra el seu cos musculat, acostant els llavis al lòbul
de l’orella del noi ros.
-¿Estàs bé tu? -va
xiuxiuejar- Quan he vist que et posaves davant del ganivet m’he sentit morir.
No em tornis a fer això -va tancar els ulls i el seu rostre perfecte es va
contreure en un gest de dolor-. Mai més.
En Damien va clavar la
mirada al terra.
-No vull que et
preocupis... -va replicar, en un volum encara més baix-, però tampoc penso
deixar que et facin mal.
Em vaig regirar, molest.
Feia estona que em sentia fora de lloc, i no m’agradava. Podia marxar i
deixar-los sols, però ja gairebé era l’hora de dormir i aquella habitació la
compartíem els tres.
Si arriben a tenir sexe espero que no facin gaire soroll... Per
hàbit vaig posar els ulls en blanc abans de tombar-me cap a la porta; era
l’únic que podia fer. Em disposava a sortir i passejar pels passadissos o el
que fos, qualsevol cosa per allunyar la incomoditat que em provocava veure’ls
junts, quan en Damien es va separar de l’abraçada del castany i va anar cap a
mi.
-Encara no hem sopat -va
comentar, com si acabés d’adonar-se’n. Va somriure; se’l veia molt més tranquil
que uns moments abans, gairebé feliç-. No crec que quedi cap safata al
menjador, però és probable que puguem trobar les restes. ¿Anem, Akil?
Vaig assentir amb un
gest sec. Abans de sortir, en Damien es va girar cap al Niels i li va dedicar
un somriure brillant.
-Prometo que et portarem
alguna cosa per picar -una ombra li va passar pels ulls-. Mentrestant...
intenta no actuar d’una manera tan imprudent.
No vaig sentir la
resposta del Niels. Tampoc importava; aquella conversa els pertanyia només a
ells. Esforçant-me a oblidar la calor que es despertava en mi cada cop que veia
el Niels, vaig afanyar-me a avançar cap al menjador, comptant que en Damien ja
em seguiria.
No va tardar a arribar
on era jo. Vaig evitar-li la mirada; no volia que detectés la meva gelosia.
Caminàvem a pas ràpid, apartant-nos de les ombres que podrien estar protegint
qualsevol atacant potencial.
Em va semblar sentir
unes passes darrere nostre. Vaig aturar-me. Un moment més tard, el so de les
passes també ho va fer. N’estava segur; algú ens seguia.
-¿Què passa? -va
preguntar en Damien, aturant-se també. Era el primer que deia des que havíem
sortit de l’habitació- ¿Per què pares?
Em vaig posar el dit
índex als llavis i li vaig indicar amb un gest que seguís endavant. Jo em vaig
quedar amb la mirada clavada en el corredor que acabàvem de creuar. En línia
recta no hi havia ningú, i això només podia significar una cosa: qui ens seguia
s’anava amagant en els passadissos laterals com a precaució per si miràvem
enrere. I, per tant, a l’hora de sortir, només es podia guiar pel so de les
nostres passes.
Amb l’esperança que el
caminar d’en Damien servís per fer-lo sortir i pregant perquè no s’adonés que
m’havia quedat enrere, vaig esperar el moment en què sortís del seu amagatall.
La trampa no va tardar a fer efecte; convençuda que havíem seguit avançant, una
noia poc més jove que jo va sortir del seu amagatall. Al veure’m, parat al mig
del passadís i amb la mirada clavada en el seu cos exposat, es va quedar
immòbil.
Vaig obligar-me a
memoritzar tots els detalls que la componien: d’estructura aparentment delicada
i cabells liles molt clars, en posició de defensa. Per més que m’esforcés a no
pensar-hi, a una petita part de mi li recordava el nen que havia matat anys
enrere. La mateixa mirada, de decisió tot i estar clarament espantats; el
mateix gest, en un intent de protegir-se.
Però aquell nen ja no
importava.
Vaig esperar que ella
ataqués primer. No semblava difícil d’abatre, però per precaució vaig recolzar
una mà a la culata de la pistola mentre preparava l’altra per obrir la fulla de
la navalla que sempre portava a sobre.
Altra vegada, va actuar
com m’esperava. Deduint, per algun motiu, que m’havia distret, va llençar-se a
tota velocitat cap a mi. Poc abans d’arribar on em trobava va treure’s de la
butxaca un ganivet de fulla llarga. Jo vaig alçar la pistola, dirigint el canó
al seu pit, alhora que esquivava l’envestida.
Em disposava a disparar
quan vaig adonar-me que el Damien corria cap a nosaltres. Estúpid, no em distreguis. En un intent d’acabar la lluita abans
que arribés el meu amic vaig saltar sobre la noia, apartant el seu ganivet amb
la meva arma, i li vaig clavar la navalla en una espatlla, a tocar del coll.
Va caure de genolls
davant meu, panteixant. Mirava amb terror la pistola que encara sostenia a la
mà mentre, cegament, es palpava el punt on l’hi havia clavat l’arma. El mànec
de la navalla sobresortia, però la fulla s’havia enfonsat en la carn. Perdia
molta sang; sense benes amb què aturar l’hemorràgia, no tardaria a morir.
Satisfet, vaig constatar
que la meva feina allà havia acabat prou ràpidament. Si ens afanyàvem, encara
arribaríem a temps per agafar el sopar. Em vaig tombar cap al Damien, fent un
mig somriure per tranquil·litzar-lo; però ell s’havia quedat a uns metres de
l’escena mirant horroritzat la sang que cobria el terra.
-¿Estàs bé...? -vaig
interrogar-lo, dubitatiu- Ja no ens podrà fer res.
-I que ho diguis -va
replicar amb aspresa-. No cal ser un geni per notar-ho.
Va avançar una mica més
i va recolzar un genoll a terra, al costat de la noia. El vaig mirar sense
saber què dir, sense entendre’l. Aquella noia havia intentat matar-nos.
-He parlat amb tu aquest
matí, a la primera prova, ¿cert? -pels ulls del Damien va passar una ombra de
tristesa-. Hauria volgut que seguíssim parlant -es va aturar. Al cap d’un
moment, va continuar-: Però les coses sempre acaben així... -d’una manera
gairebé imperceptible, se li va trencar la veu-. ¿Per què sempre acaben així?
No ho entenc... -la sang rajava sense aturar-se. El Damien va agafar la mà de
la noia, que tremolava, i se la va posar al pit, sobre el cor-. No entenc per
què el meu cor segueix bategant i el teu para. Només vull... només vull canviar
això.
M’hi vaig acostar. En
Damien tenia els ulls plorosos. Estava plorant per culpa de la noia que ens
havia atacat. Ella, ella era qui l’havia fet plorar.
-¿Per què? -va xiuxiuejar
la noia, respirant amb dificultat- ¿Per què dius això? He intentat matar-te
perquè semblaves fàcil... i t’hauria matat s’hi ell no hagués estat aquí. ¿Per
què estàs trist?
Encara sentia el pes de
la pistola a la mà, de manera que sense ni pensar vaig alçar-la i apuntar.
Odiava la noia de cabells liles que portava un amic a dir coses
incomprensibles. Aquest cop no vaig apuntar al pit, sinó directament al cap. Es
mereixia una mort ràpida. Que ningú la pogués salvar.
Vaig prémer el gallet.
La detonació em va rebentar els timpans. Mai
havia disparat a ningú des de tan a prop, i el so i la llum del tret en aquell
espai interior em van fer perdre els reflexos per un moment. Tan aviat com em
vaig recuperar, vaig saltar endavant per examinar el lloc on hi havia la noia.
Estava estesa a terra, enmig d’un bassal de sang; la bala l’hi havia travessat
el crani.
En Damien es va
recuperar una mica més tard. Arrossegant els peus, es va acostar a mirar el
cadàver. Les llàgrimes havien desaparegut dels seus ulls blau cel, però quan
els va clavar en mi només hi vaig poder veure reflectida la decepció.
Ens vam quedar una
estona en silenci, de costat. Mirant la massa de carn rebregada i sangonosa en
què s’havia convertit la noia de cabells liles. Em semblava una imatge
grotesca, però no ho vaig dir.
-El seu nom era Elisa
-va acabar comentant ell, en veu baixa-. He parlat amb ella aquest matí, i
només volia sobreviure, com tots. Desitjava tornar a casa per ajudar la seva
família amb els diners que ens donaran si ens graduem de Normative. Et calia
fer-ho?
No semblava enfadat,
només trist. Com si, d’alguna manera, hagués sabut en tot moment que això
acabaria així. Com si no es pogués esperar altra cosa venint de mi. I potser
tenia raó.
Perquè les persones no
canvien. Es poden cobrir amb màscares i vestits que els permetran ser diferents
durant un temps, però la veritable naturalesa sempre acaba mostrant-se i
eliminant tot el que has fet creure als que t’envolten.
-Necessitava els punts
per superar el Niels -vaig contestar amb una calma que em va sorprendre. Com a
mínim la meva màscara seguia sense trencar-se-.
En Damien va mirar-me,
incrèdul. La fúria donava força a les seves paraules quan, finalment, se’m va
encarar.
-¿No pots pensar en res
més? -es va llençar cap a mi, empenyent-me cap a la paret, i em va donar un cop
de puny a l’estómac que em va fer trontollar. Tenia els ulls brillants-. ¿Com
pots ser tan insensible, joder? ¿Com... pots?
No sóc insensible, idiota. ¿Per què no ho entenia? No més que el Niels, o que qualsevol altre
dels que hi ha aquí. Volia cridar, i colpejar-lo. No més que la noia a qui he matat. Era ell qui havia de canviar. Però no sé com dir-t’ho. Odiava aquella
sensació d’impotència. No tens cap dret a
dir-me això. Odiava que es cregués la meva actitud. No saps res de mi, no em coneixes. Odiava que insistís en la seva
manera de fer. ¿No t’importa morir? Un
foc que creia apagat de feia temps estava creixent dintre meu, encenent-me per
moments.
-¿¡No pots tu parar de ficar-te en la vida
dels altres!? -vaig cridar-li, sense ser capaç de reprimir la ràbia que sentia-
M’està bé que no t’agradi matar, però jo ho faré, igual que el Niels -el vaig
apartar de mi amb brusquedat-. ¡No tens cap dret a mirar d’evitar-ho, o a
fer-nos sentir culpables!
En Damien va fer una
passa enrere, espantat. ¿No és el que
esperaves?
-Mai més em tornis a dir
el nom de la persona que he matat -vaig afegir, en veu més baixa, abans
d’anar-me’n passadís enllà-.
