Capítol 5:
Bogeria de foc
Vaig mirar al punky del
meu costat abans d’avançar una passa per situar-me sobre la línia blanca que
acabava de marcar-se al terra, des d’on hauríem de disparar. Em vaig treure la
pistola de la butxaca i vaig apuntar. Em tremolava el pols. No sabia per què.
Em vaig veure com si, de
sobte, em trobés fora del meu cos. Amb la pistola, el dit sobre el gallet i la
mirada fixa endavant. L’objectiu a un tret de distància. El tacte de la pistola
em transportava al passat, al dia en què s’havia torçat la meva vida i se
n’havia destruït una altra. No podia disparar. En comptes de la diana, tenia
davant meu el noi a qui havia matat. Vaig tancar els ulls. Només era un record,
em vaig dir. Només... un... record.
La gent del meu voltant
apuntava entretancant els ulls. Van començar a ressonar trets i jo, sense obrir
els ulls, els vaig imitar. Vaig deixar pas al punky. No m’atrevia a mirar on havia
anat la meva bala, però sabia que havia fallat. Per culpa del passat. Altra
vegada.
Em vaig allunyar uns
metres de la línia de tir, de la gent que disparava, de tot allò que formava el
meu present. Abans d’inscriure’m a les llistes de Normative m’havia assegurat
de poder guanyar les proves. Havia tornat a disparar amb l’esperança que, si
m’entrenava prou, aconseguiria deixar de pensar en el nen a qui havia assassinat
quatre anys enrere. M’havia preparat per tornar a matar. ¿Per què no podia
disparar a una simple diana? Sentia una necessitat imperiosa de pegar, de
trencar coses, de fer mal a qui fos. Però era presoner de les meves pròpies
cadenes, que m’impedien actuar amb llibertat.
Algú se’m va posar al
costat. Em vaig girar amb ganes de fer-lo fora i vaig veure que era el nen
d’ulls grisos. El foc que em cremava es va apagar al veure’l. D’alguna manera,
produïa un efecte calmant.
-¿Per què no has
disparat al centre? -va preguntar amb veu neutra- He vist els teus informes. La
teva habilitat és el tir. No em crec que hagis fallat... si no era la teva
intenció.
Em vaig girar cap a ell
amb la ràbia que tornava a encendre’m.
-¿I què si he fallat?
Només és una prova -li vaig aguantar la mirada un moment i després vaig acotar
el cap-. ¿Per què vens?
-Curiositat -va fer,
encongint-se d’espatlles-. Em dic Nahuel, per cert. Volia estar segur que la
teva identitat era certa abans de confiar-te qui sóc.
-¿Però què li passa a la
gent d’aquí amb els noms i les identitats? -vaig riure de mala gana- Tampoc és
com si fóssim de la secreta ni res.
Ens vam quedar una
estona en silenci. Cada pocs minuts avançava una nova parella en direcció a la
línia blanca. Apuntaven. I disparaven. Vaig concentrar-me en el ritme de la
prova: silenci; apuntar; disparar. A la fi va comentar:
-¿No és curiós?
Normative ens fa lluitar entre nosaltres fins per aconseguir el berenar, però
en canvi no hi ha hagut ni mica de competitivitat en la primera prova. ¿Per
què?
No hi estava d’acord,
però tampoc em va semblar necessari comentar-ho.
-¿Has guanyat? -va ser
tot el que vaig dir. Va assentir lleugerament rígid- No sabia que Niels fos tan
mal tirador.
-I no ho és -va
replicar-. Però jo sóc bo. És difícil superar-me... -per la mirada que em va
llançar, no hauria pogut dir si em reptava o jugava amb mi. Es va encongir
d’espatlles- Suposo que algun dia ens tocarà enfrontar-nos. Serà interessant.
No havia acabat la frase
quan es va sentir un crit. Ens vam girar cap al lloc d’on provenia. La pèl-roja
mirava amb els ulls brillants de fúria el marcador de la pantalla que hi havia
sobre la seva diana. Hi deia: 1r jugador-9 ; 2n jugador-10.
-Sembla que no li agrada
perdre -va comentar Nahuel en veu baixa-.
La tia es va treure la
pistola de la funda que portava penjada a la cintura i la va aixecar cap al
sostre. Els adolescents del seu voltant se’n van començar a apartar, fins que
només van quedar ella i el seu contrincant al mig d’un cercle de gent que
s’empenyia. Va apretar el gallet. Una vegada. Dues. L’habitació ressonava amb
els seus trets, i uns quants nois es van posar les mans a les orelles.
Abans del tercer tret,
va canviar totalment la direcció del canó de l’arma. Sense donar-nos temps per
reaccionar, va disparar contra el noi castany que es mantenia dret al seu
costat, retorçant-se els dits. El cos va caure amb un cop sec. Una noia li va
córrer al costat per prendre-li el pols, però jo ja sabia que no era necessari.
El castany havia mort.
La pèl-roja semblava
nerviosa. Va passar-se la pistola d’una mà a l’altra, es va aturar i va repetir
el gest. Em vaig trobar amb la mirada d’en Damien, que s’havia mantingut
apartat. Expressava pànic. El típic pànic de quan una tia del teu institut es
torna boja i li dona per matar la gent.
Sí, ho sé. És una cosa
que passa tots els dies.
Acomiadant-me ràpidament
del Nahuel em vaig acostar al meu amic ros. No veia en Niels, i per algun motiu
això em va preocupar. De seguida que vaig arribar a on es trobava, em va agafar
pel braç i em va allunyar de la multitud.
-El Niels -va fer amb
veu trencada-. ¿On és el Niels?
-Ha marxat després de
perdre -va contestar Nahuel, que m’havia seguit, abans que jo pogués dir res-.
No sé a on es dirigia, però ha anat cap a la zona de les habitacions.
Me’l vaig mirar,
sorprès. No se li escapava res. No fallava a les proves. Era capaç de seguir
les converses d’altra gent sense que s’adonessin que hi era. Tot i la seva
edat, tot i la tristesa que habitava els seus ulls, aquell nen em feia cada cop
més por.
-¿Què ha passat? -va
murmurar en Damien- ¿Per què ha perdut?
Va clavar la mirada en
el noi d’ulls grisos amb intensitat, com si aquest gest li pogués donar la
resposta que buscava. La preocupació li entelava els ulls.
-Esperava que els
assassinats no comencessin fins d’aquí a uns dies. A partir d’ara, un comptador
ens sumarà punts cada cop que superem una prova o que matem a algú -va acotar
el cap-. El Niels... no està acostumat a perdre. Voldrà guanyar. I em fa por
que això el faci caure. No vull... no
vull que ningú li faci mal.
-D’acord -li vaig
respondre-. Jo tampoc ho vull. Anem a buscar-lo abans que la multitud
embogeixi.
Gairebé esperava que en
Nahuel ens acompanyés, però no ho va fer. Es va limitar a assentir amb el cap i
marxà en direcció contrària, deixant-me amb un sentiment estrany. Em vaig girar
cap al Damien intentant somriure.
-Vinga, amic -el vaig
mirar als ulls-. No et preocupis encara.
Alguna cosa havia
canviat en els passadissos de les habitacions quan els vam recórrer buscant el
Niels. Els nois amb qui ens vam creuar ja no semblaven amigables; tenien les
mandíbules serrades i ulls de sospita. Des de la primera mort, tothom al teu
voltant era un enemic. Tots podien clavar-te un punyal a l’esquena quan menys
t’ho esperessis, trair-te per pujar al carro d’algú amb més possibilitats de
guanyar.
Res d’això em
preocupava. El Niels era poderós, més que la majoria gràcies al seu do. Estava
segur que quedaria bastant amunt en les puntuacions de les proves utilitzant
només el seu físic espectacular i la tranquil·litat que mostrava en tot moment.
I en Damien també em seria útil. Els seus coneixements sobre el lloc, tot allò
que el seu germà li havia explicat de les proves, podien significar la
supervivència quan comencés el caos. Si és que encara no havia començat.
També m’agradava tenir
l’aprovació de la pèl-roja. M’estava bé que fos ella qui cometia el primer
assassinat, perquè la por que amb això causaria m’estaria permetent girar la
situació al meu favor. Si hi sumàvem el fet d’haver guanyat el Yukio en combat
i la bona relació -si és que se’n podia dir així- que havia aconseguit amb el
Nahuel, m’estava envoltant d’un bon equip.
Des del principi havia
sabut que guanyaria. Però no em podia relaxar; havia fallat la prova de tir, i
m’havia d’assegurar que no tornés a passar. Amb les celles arrufades, vaig
obrir la porta de la nostra habitació, on havíem decidit mirar primer, però ell
no hi era. La vaig tornar a tancar.
-¿A on anem ara? -va
preguntar en Damien, nerviós-.
Vaig donar una ullada al
nostre voltant.
-¿El teu germà et va
parlar d’algun amagatall secret? -davant de la seva negativa, només vaig poder
encongir-me d’espatlles- Doncs no ho sé. Seguim explorant passadissos. Potser
en algun el trobarem.
No el vam trobar fins al
cap de mitja hora. Els cops de metall contra metall ressonaven per unes escales
que baixaven cap a la part més recòndita de Normative. Vaig mirar en Damien
inquisitivament; com jo ho veia, si el Niels realment estava allà, el millor
que podíem fer era deixar que la lluita seguís el seu curs i el nostre amic
guanyés per la seva pròpia mà. No teníem cap dret a ficar-nos-hi.
Però en Damien no
compartia la meva opinió. Em va agafar el braç amb força i va córrer escales
avall. El vaig seguir a desgrat, tot i que també sentia curiositat per com
devia lluitar el noi més seductor que havia conegut mai.
En un replà de les
escales es trobaven dues siluetes que combatien amb ràbia, llançant-se endavant
per descarregar un cop darrere l’altre amb tanta velocitat que era difícil de
seguir. Tot i la rapidesa, em va
sorprendre adonar-me que en cap moment l’estocada arribava a l’objectiu. Ens hi
vam acostar una mica més, prou com per distingir que un dels dos era,
efectivament, en Niels. L’altre era més prim i baix d’estatura, però ho
compensava amb un moviment constant i una agilitat sorprenent. Els cabells, llargs
i negres, li volaven cada cop que esquivava la porra del Niels.
En Damien m’agafava el
braç amb força, amb els ulls clavats en l’escena que teníem davant. El que per
mi era simple curiositat, per ell era pur terror. Va afluixar una mica la
pressió amb què m’agafava, i per un moment em vaig tranquil·litzar. Però, de
sobte, es va llançar endavant. Va córrer cap als dos combatents i es va situar
entre el Niels i l’altre, desarmat, en el mateix moment en què el noi més baix
dirigia un punyal al pit del nostre amic. Després d’això tot va anar molt
ràpid. Adonant-se del que estava a punt de passar, el Niels es va quedar
paralitzat. El seu oponent va reaccionar de la millor manera possible, donades
les circumstàncies. Incapaç d’evitar el cop, va frenar l’impuls desviant la
fulla cap a un costat. El punyal es va clavar al braç d’en Damien, que va
tentinejar.
Mirant amb hostilitat el
Niels, el jove de cabells negres va arrencar-se una tira de tela de la
samarreta i, traient amb compte el ganivet, la va utilitzar per aturar la
pèrdua de sang. Va eixugar la sang del punyal passant-ne la fulla pels texans
grisos que portava i va renegar en veu baixa abans de girar-se cap a mi.
-¿Anaves amb ell?
M’hi vaig acostar sense
gaires ganes. El comportament d’aquell noi m’era incomprensible. ¿Per què
salvava la vida d’algú que acabava d’espatllar-li la lluita? ¿Per què no veia
positivament acabar amb dues persones en comptes d’una? El resultat hauria
sigut l’obtenció de més punts. ¿Potser el preocupava la possibilitat que, si no
ho feia, jo m’afegís al combat? Era possible que mirés d’evitar un dos a un. Va
dirigir-me una mirada fosca i impenetrable. No, el motiu no tenia res a veure
amb els punts. Estava ajudant el Damien perquè sí. Per una raó tan simple com que
el cop no anava dirigit a ell.
-Sí -vaig replicar-. És
amic meu.
-Ajuda’l a caminar. Ho
necessita -no vaig fer gest d’acostar-m’hi. ¿i si era una trampa? Va posar els
ulls en blanc-. Et preguntes per què he desviat el cop. -no vaig respondre-. M’ha
semblat que és dels que entren a Normative perquè toca, i no perquè vulguin. No
estic disposat a acabar amb la vida de les poques persones civilitzades que es
poden trobar aquí.
-El Niels és bo -va
gemegar en Damien-. Si no vols fer mal a les persones civilitzades -va afegir
amb dificultat- deixa de lluitar amb ell.
L’altre va esbufegar.
-Doncs per ser
civilitzat no sembla que li importi gaire matar. A més, és ell qui ha atacat
primer. No em faig responsable de les conseqüències que comportin les accions
estúpides.
Em vaig posar alerta. En
Niels ja havia matat. Això significava que ara la seva puntuació devia estar
per sobre de la meva. M’hi vaig acostar vigilant els seus moviments. La tela
blanca amb què el noi del punyal havia embenat el braç del Damien ja estava
xopa de sang. Vaig analitzar les meves possibilitats. Tenia quatre opcions: o
marxava d’allà i m’entregava a la lluita pels punts, oblidant-me dels meus
amics; o ajudava en Damien a sortir d’allà i el portava a la infermeria, que em
costaria de trobar; o em creia que el de cabells negres no ens volia enganyar i
deixava que la situació continués com una conversa normal i corrent. La quarta
opció era aprofitar que estava distret per atacar-lo a traïció, aconseguint els
meus punts i protegint els amics alhora.
En Damien, aliè als meus
pensaments, va allargar el braç cap al jove de cabells negres i li va somriure
dubitatiu.
-Sento haver-vos
interromput. Em feia por que li fessis mal -va acotar la mirada. Alguna cosa en
el seu to em deia que la disculpa anava més pel Niels que per l’altre-. Ens
coneixíem d’abans de Normative, i tot i que no sóc gran cosa en batalla el meu
primer instint ha estat protegir-lo -darrere seu, en Niels es va regirar
incòmode-. Em dic Damien, per cert.
-Ethan -va replicar el del punyal encaixant
amb ell. Se’l va mirar pensatiu un moment i va afegir:- em recordes un noi que
he conegut aquest matí. Busca’l, es diu Bitha. T’anirà millor la seva companyia
que la d’aquests dos.
Després d’assenyalar-nos amb un gest sec se’n
va anar escales avall, sense mirar enrere. Fins aleshores no em vaig fixar en l’aura
de poder que desprenia. Arribaria un moment en què m’hi hauria d’enfrontar. I, de sobte,
no estava tan segur de poder guanyar.
