dijous, 19 d’abril del 2018

Dime "Te quiero"


Estás tan lejos que los
días pasan y yo te olvido.
Gente libre que siempre vuela,
advertidle, que no me tiene.
Recordad lo que he logrado.

Temo a la vida más que a la muerte,
estoy perdida y nunca me pierdo.

¿Quienes somos los que luchamos por un destino de fuego?
Irme sin ti es el sufrimiento, cuando
eres todo lo que quiero.
Rompen aquí las olas luchando contra el viento.
Ondeantes banderas, la victoria de la muerte.

Y cuando me alce al cielo,

sonriendo en tu recuerdo,
irguiéndome en la nada,
elevando las estrellas,
mantente siempre a salvo:
ponte en mis brazos
resistiendo el deseo,
estrechándome y diciendo “Te quiero”.

Tienes mi vida en tus manos,
enciendes mi corazón.

Que no importa que el día acabe, la noche será pasión.
Unidos por tantos lazos, de hierro el caparazón,
estaremos siempre atados,
recordando el pasado,
robando el presente,
endemoniados por este hechizo de luna hiriente.

divendres, 6 d’abril del 2018

Dansa de vida i mort



La vida i la mort
sempre entrellaçades
com figures mortals
que lluiten debades.

El seu joc de llum i ombra
que no aturen i no acaba,
tan aviat és una guerra
com el ball d’una balada.

Són les dues tan intenses
i besen amb tant fervor
que tot sovint es fereixen
i ens trenquem sota el seu plor.

L’una viu entre tenebres,
a l’altra li agrada el sol;
deixa-les que siguin lliures
i les veuràs alçar el vol.

Quan la mort ens reculli


Un a un se’ns emporta
sota el vel de la foscor
quan la mort es propaga
i arreu hi ha negror;
sota un núvol de boira,
sense que hi hagi estels,
deixarem eixa terra
enlairant-nos al cel.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

Risa histérica


Solo silencio,
solo silencio en su tumba.
Estaba muerto,
estaba muerto en silencio.
Para siempre;
para siempre callaría.
Y yo reía,
sin parar y en agonía;
me quería matar.
Me desgarraba,
me desgarraba el dolor
de aquel llanto interminable
que me reconcomía.

dimecres, 14 de febrer del 2018

Mort, dolor, culpa


Digueu-me ningú. Diu més de qui sóc que el meu nom real.

    No sóc ningú. No importo a ningú.
    Cada dia és igual, les mateixes escenes es repeteixen una vegada i una altra. El temps s'ha tornat gris, fins i tot els dies en què el sol brilla. I no hi ha canvis. Estic trista i no sé per què. Ningú comprèn que estigui tan apagada si tinc una vida que sembla feliç. No sé ni per què m'he posat a escriure això. Tampoc és que li importi a ningú. Però ho necessito, sentir que he compartit alguna cosa meva amb algú. Amb tu, encara que ni et conegui.
    Em fa mal cada paraula que escric. I cada alenada d'aire. Però aquestes són dues coses que seguiré fent tot i el dolor.

...

    El món no és com toca. Potser els altres no ho veuen, però jo sí. S'ensorra, s'apaga, es trenca; i sembla que ningú ho noti. Format amb una jerarquia extrema d'àngels i dimonis, governat per les lleis més antigues de totes; les de la mort i la vida. Somnis que s'esborren només néixer, gent assassinada i ningú que se'n preocupi.
    I tot perquè la visió de la majoria va ser suprimida, espatllada a voluntat perquè veiessin només el que havien de veure. El que havíem de veure. El menys important. Suposo que alguns no van ser espatllats. O no vam ser prou espatllats. Jo pertanyo a aquest grup, a aquesta minoria. La ciència ha posat un nom al que veiem nosaltres. En diuen "esquizofrènia". Diuen que estem malalts.
    Pots triar si creure el que t'explicaré o no fer-ho. No m'importa. Jo només et dic que és real. Del tot real.

...

    Per on començar? Començar per enlloc seria el millor però, desgraciadament, representa que aquesta història l'ha d'entendre una persona normal, un "espatllat". Sí, en direm així. "Espatllat" sona bé. I el cas és que a un espatllat se li han d'explicar les coses des del principi. Si no, no les entén.
    Nosaltres, els esquizofrènics, hi veiem. Veiem la realitat més enllà de l'aparença, veiem el que ha estat negat a la majoria; la realitat dels temps profunds. Veiem el que existeix i el que podria existir o haver existit. Veiem les possibilitats.
    Imagina't el món com si fos una partida d'escacs. Imagina saber qui és un peó, qui és el rei, i qui és la reina. Imagina conèixer cada sacrifici necessari, imagina saber que tot plegat només és un joc que mai acaba.
    Imagina tot això i potser seràs capaç d'imaginar-me a mi.

...

    Vaig néixer a Luima, el 1854. Tinc records detallats de quan era molt petita, molt més del que és normal. Recordo quan vaig néixer.
    Senzillament vaig aparèixer, en una cambra fosca, envoltada de sang i mort. Sola. Cap ser viu s'estava al meu costat per agafar-me i donar-me la benvinguda a aquest món, el món que vaig acabar odiant. Ningú estava amb mi per mentir-me dient que tot aniria bé. Ningú era al meu costat per advertir-me que dos-cents anys més tard encara estaria tirant endavant perquè era el que m'havia tocat.
    No vaig plorar. Que jo recordi, no vaig fer res. Potser una cara de sorpresa, la típica cara de sorpresa del nadó nounat que descobreix que no té pares, que és prou intel·ligent per comprendre tot el que està passant a la manera adulta, a qui ningú ha avisat que viurà per sempre. Res més, però. Una cara és tot el que vaig fer.

...

    Dolor. Opressió mental. Tortura.
    Vivim enmig d'aquests tres fets, i no ho veiem. Patim aquests tres fets, i ni ens n'adonem. Hem sigut mascotes, animals de granja, tota la vida. Som el bestiar d'aquells a qui idoletrem, aquells a qui durant mil·lenis s'ha rendit culte; àngels, déus. Dimonis. La Terra només és l'escorxador, el lloc on venen a matar-nos, on ens deixen perquè morim.
    Ara que sé, ara que he vist, preferiria no haver mirat. Preferiria haver mort només néixer. Clar que això mai va ser una opció.
    Tot estava planejat. Des del nostre naixement fins a la nostra mort. L'única cosa que no s'esperaven era que alguns recordéssim.

REMEMBER - Capítulo 1


    -Análisis de la habitación en la que está: usted se encuentra en una habitación húmeda con solo un 12% de oxígeno (un 8.946% menos de lo habitual). Tiene tres puertas a su alrededor -habla una voz mecánica e irreal que sale de algún lugar del techo-. En el suelo, bajo el lugar exacto donde se encuentra, hay una trampilla que, si consigue abrirla, puede llevarle a un lugar seguro. En cada una de las esquinas del techo hay un respiradero muy pequeño; pero todos están atrancados de modo que no pueda pasar oxígeno -la voz hace una pausa-. Análisis del cuerpo humano que está en la habitación: ser de estatura media, vestido solo con unos pantalones y una camiseta de tela basta. Alrededor de la cintura, un cinturón de cuero con una hebilla plateada, metálica; en el pelo, un par de horquillas negras. Atado por los pies con una cuerda no muy resistente.

    >>Una de las puertas anteriormente mencionadas está programada para bloquear cualquier otro mecanismo al ser abierta, impidiendole probar con los demás caminos. Detrás de otra de las cuatro salidas, le espera un infierno de llamas. Le rogamos que no abra esta, porque el juego terminaría muy rápidamente y... -nueva pausa-, no sería tan divertido.

    Parece que la voz finalmente ha callado. No te atreves a moverte. Parece que todo lo que puedas hacer promete una muerte segura. Justo cuando estás a punto de zafarte de las cuerdas que te atan los tobillos i levantarte de esta maldita silla de madera, un nuevo ruido metálico te indica que la voz ha vuelto a la vida.

    -Oh, ¡se me olvidaba! Creo que sería bueno para su propia seguridad tener en cuenta que, y esto es verdad, una de las afirmaciones hechas no es cierta.

...

¡AVISO! ANTES DE ELEGIR UNA OPCIÓN, RECUERDA; PUEDES HACERME TRES PREGUNTAS SOBRE EL LUGAR O SOBRE LO QUE SABE EL PROTAGONISTA


    ¿Qué haces?
•Te deshaces de las ataduras; esto es lo principal. Después inspeccionas la habitación para ver si todo está como te ha dicho y descubrir cuál es la mentira ~ Capítulo 1.

•Te deshaces de las ataduras y tratas de arrastrar la silla hasta las esquinas de la habitación; quieres subir encima para quitar las piezas que impiden que entre oxígeno. Necesitas respirar ~ Capítulo 2.

•Te quedas quieto y solo miras a tu alrededor, para no precipitarte. Todo esto te da muy mala espina y te importa salir de ahí con vida ~ Capítulo 3.

•¡Fuera las ataduras y a probar de salir por la trampilla! ~ Capítulo 4.

•Te deshaces de las ataduras e inspeccionas las puertas. ~ Capítulo 5.

•Antes que nada, piensas cómo utilizar el poco material que tienes y la información sobre los que te han metido aquí. ~ Capítulo 6.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Flor blanca en el gel


    Les botes de pell s'enfonsaven en la neu que cobria els carrers aquell hivern. El cel era gris, fosc, i produïa una sensació de tancament que semblava feta a joc amb tot allò que em cremava per dintre. Estava decidit a no obrir-me mai més. No volia tornar a ser traït, i l'única manera d'aconseguir-ho era no confiant en ningú.
    Vaig sentir com els ulls se m'humitejaven, i vaig voler creure que era pel fred del vent. Però sabia que no, i aquest convenciment em trencava a cada passa que feia.
    Tant de bo, tant de bo mai l'hagués conegut. Potser, llavors, les coses haurien sigut diferents. Potser res hauria acabat tan dràsticament, i ara no em sentiria així.
    Encara em costava reconèixer que la trobava a faltar.
    Em vaig deixar caure de genolls sobre el mantell blanc que cobria el terra, desitjant morir, amb els ulls tancats. La mà dreta es va enfonsar en el gruix de neu, insensible al fred. Allà sota, on aviat jauria ella, era tot tan buit de vida...! Allà sota tot era fred, foscor, soledat i mort.
    Al treure la mà d'allà per incorporar-me i seguir avançant, ignorant el dolor, com havia fet sempre, em sorprengué la brillantor pàl·lida i neta d'alguna cosa que mirava d'elevar-se per sobre del gel brut. Tan cuidadosament com vaig poder, vaig apartar la neu que l'envoltava fins deixar al descobert què era: una flor blanca. Res més que una flor blanca que no tenia lloc en aquest regne gelat.
    Me la vaig acostar als llavis i una olor dolça, gairebé empalagosa, em va envoltar. Em sonava, aquella olor; la coneixia, però no sabria dir d'on. I de sobte ho vaig veure.
    Vaig veure la sala de ball on havia començat tot, vaig veure el seu vestit de pells blanques, la vaig veure a ella. I, sobretot, vaig sentir el seu perfum. La imatge, igual que la olor, va xocar amb força contra uns records que ja creia esborrats, tallant-me la respiració.
    El cor em feia mal.
    Una inhalació més d'aquell perfum exòtic i únic va transformar les imatges del principi en les del final. Aquelles en què jo li cridava que se n'anés, que estava cansat de la seva fragilitat, i ella em deia que m'estimava.
    Vaig sanglotar mentre les llàgrimes calentes em treien el fred de fora i em congelaven per dins el cor que tenia trencat.
    Se'm va aparèixer l'últim dia, el dia fatídic en què ella em preguntava per què l'estava tractant així, quan ella ho donava tot per mi. I em vaig veure a mi, a aquell jo que no era jo. Em vaig veure amb els ulls encesos pegant-la una i altra vegada, i a ella plorant sense queixar-se mai.
    Vaig haver de presenciar per segona vegada els seus ulls oberts i innocents mentre jo m'hi acostava amb la barra de ferro que acabaria la seva vida.
    Abans que un nou record em fes perdre la noció del temps, vaig deixar anar la flor, la flor que, d'alguna manera, era ella. Només vaig poder seguir caminant, volent oblidar, mentre sentia les sirenes de policia al meu darrere i sabia que em buscaven a mi.

dimarts, 16 de gener del 2018

Si es que hay otro asesino...


Escribí este texto por un trabajo
que nos pusieron en el instituto.
Me satisface bastante el resultado final;
y es por esto que ahora os lo muestro.


   Samuel entró con sumo cuidado a su habitación y se arrodilló al lado de ella, la chica a la que más había querido, la única razón de su vida y de su lucha por seguir adelante. Le puso la mano en la frente, que parecía de hielo, y apoyó la cabeza en su pecho.

   Le dolía demasiado no oír los latidos de su corazón. Había jurado protegerla y había fallado. Otra vez.
   Se levantó y golpeó con rabia el jarrón de vidrio que siempre había estado al lado de su cama. Quería cortarse con los millones de cristales que cubrían el suelo ahora, solo para sufrir tanto como debía haber sufrido ella antes de que la muerte se la llevara.
   Y siempre, siempre, maldito sea, por culpa de su madre. Ojalá alguien la matara. De algún modo, aquel se había convertido en su mayor deseo desde hacía algunas horas. Quería, necesitaba, ver cómo su rostro perdía el color y aquellos labios que, hipócritas, siempre sonreían, se contraían en un espasmo de dolor.
   Algo parecido a un presentimiento se le ocurrió de repente. Su madre moriría hoy. Alguien la mataría. Y él tenía que estar allí. Salió de la habitación que había compartido tantas veces con su Izabelle cerrando de un portazo y se lanzó escaleras abajo. Tenía que llegar a tiempo.
   El piso de abajo estaba repleto de invitados, todos amigos de su madre. Venían solo por la comida y para admirar las grandes riquezas que albergaba la casa. Cada día ocupaban la mansión, llenándola como lo haría una plaga de cucarachas, y se quedaban hasta la noche. Malditos, malditos hipócritas, malditos engreídos que se lo quedan todo.
   Sam forzó una sonrisa, la misma que ensayaba ante el espejo todas las mañanas, la que solo Izabelle había logrado quitarle para obligarlo a mostrar su verdadero yo. Nunca nadie se daba cuenta de la falsedad de su expresión, nadie a parte de Izabelle. Porque no había nadie, nadie en este mundo de pijos ricos, egocéntricos y complacidos consigo mismos, nadie como ella.
   Un par de invitados le saludaron con una inclinación de cabeza, pero él no respondió. Algo en su mente se había cerrado al mundo exterior y ya no quedaba otra cosa que la venganza. Avanzó con pisadas casi felinas hacia la habitación donde debía estar descansando su madre, según ella para estar en forma cuando empezara la auténtica diversión, y no paró hasta llegar allí.
   Apoyó la oreja en aquella puerta de ébano viejo que durante tanto tiempo había simbolizado para él todo el miedo y represión de que era víctima. Se oía una respiración entrecortada al otro lado. Parecía que el asesino, si es que había alguno, no había entrado todavía. Samuel decidió esperarlo en la puerta, quizás para decirle cuando llegara que ambos estaban de acuerdo y pensaban igual, o para preguntarle qué le había hecho aquella mujer para empujarle al asesinato. Quizás hasta les había hecho lo mismo. Quizás también había matado a la Izabelle del asesino por un simple rumor. Quizás también le había dicho puta mientras la apuñalaba. Quizás también la odiaba por ser diferente, y por esto lo había hecho. Quizás también utilizaba y utilizaría siempre la excusa de que era por el bien de su hijo.
   Sam, que ya no era exactamente Sam sino alguien mucho más oscuro, alguien que odiaba al mundo y que quería reducirlo a cenizas, se levantó del rincón al lado de la puerta donde había estado escondiéndose y la abrió sin dudar. Porque lo había comprendido, acababa de darse cuenta: nunca habría otro asesino que él mismo.
   Debía exterminar aquél ser inmundo antes de que le hiciera daño a alguien más. Aquella era su misión, y debía hacerlo tan bien como para estar orgulloso luego. Quería que el otro Sam, el Sam que se había convencido de que existía otro asesino, pudiera ser feliz. Porque se lo merecía más que nadie.
   Entró en la habitación, convirtiéndose en poco más que una silueta difusa que se alzaba al lado del cuerpo tendido de su madre.
   Esta no es mi madre, se dijo, al arrancar un puñal indígena que colgaba, a su modo tétrico, de la pared y levantarlo sobre el cuerpo de la mujer. Qué ironía que fuese asesinada precisamente por su hijo, y que el arma homicida hubiese sido el objeto que más le gustaba de su colección particular.
   -Despierta -susurró al oído de Martha. Quería disfrutar su miedo-. Levanta, si es que te ves capaz de enfrentarte a lo que le has hecho a Izabelle.
   Levantó la cabeza con cuidado, todavía adormilada.
   -¿Quien eres? No puedo verte con claridad.
   Sam sonrió. Podía verla a ella, pero ella era incapaz de verle a él; la situación estaba a la inversa. Por primera vez, tenía el poder, y esto le hacía sentir glorioso.
   -De eso se trata, madre -y le hundió el cuchillo en el pecho-.
   Tenía las manos cubiertas de sangre cálida y bulbosa, y con la izquierda todavía sostenía el puñal que acababa de mandar una vida a la mierda. Sin poder apartar la mirada de los ojos de vidrio del cadáver, escuchó como alguien llamaba a la puerta, y no respondió. ¿Era solo su imaginación o mamá todavía respiraba? Vio, igual que si todo ocurriese a través de una pantalla, como la criada que había llamado abría la puerta y se quedaba congelada al darse cuenta de la sangre que borbotaba del cuerpo de mamá. ¿Cómo había podido ocurrir aquello? No puede ser real, pensó sintiendo el sabor salado de las lágrimas sobre sus labios. No puedo haberlo hecho yo. Y rompió a llorar.
   Un grito rompió todas sus esperanzas. La criada chilló con todas sus fuerzas: <<¡El chico! ¡El niño ha matado a la señora!>> La gente empezó a subir a toda prisa la escalinata que llevaba al piso superior, el de los dormitorios. La estancia quedó repleta de gente que se arremolinaba en un intento de ver algo. El morbo de la situación atraía la atención de cualquiera.
   Y Sam seguía en medio de todo, oyéndolo todo, viéndolo todo, sin decir nada. Sabía que no podía hacer nada para cambiar las cosas, que lo que estaba hecho estaba hecho y que no existía la marcha atrás, sin importar cuanto lo desearas. ¡Si solo hubiera podido evitar la muerte de Izabelle! ¡Si hubiera sabido que el asesino no era otro que él mismo! ¡Si su otro yo no hubiera tomado el control! Pero todo aquello formaba ya parte del pasado, de su pasado. Porque el futuro estaría lleno de consecuencias y el presente era como si no existiera.
   Arrastrando los pies trató de acercarse a la puerta. Los invitados se abrían a su paso con gesto de miedo. Sam tardó unos momentos en percatarse del puñal que todavía agarraba con fuerza, que era más el causante del miedo que la persona que lo empuñaba, y dejarlo caer al suelo. Lo odiaba.
   Alguien se puso delante suyo, pero una sola mirada bastó para que el atrevido se encogiera. Y, a pesar de todo, no se apartó.
   -¿Qué es lo que pretendes hacer? -preguntó con voz ronca-.
   -Llamar a la policía -le respondió Samuel, cansado. Ya no quería luchar y había dejado de importarle lo que le hicieran. Sería el primer asesino de la historia en llamar al teléfono de sus ejecutores, pensó, y aquel deje de humor negro le hizo sonreir-.
   Y así, cansado, con el esbozo de una sonrisa iluminándole las facciones, llamó a la policía.
   -Lo siento -fue lo que dijo-, creo que he matado a mi madre. Por lo visto soy peligroso, así que ¿podrían hacerme el favor de mandar aquí a un oficial para que me encierre? ¿Testigos? Oh, sí, hay bastantes. Suficientes, diría yo, como para asegurarme una condena de por vida. De acuerdo. Muchas gracias.
   Su sonrisa trastabilló un momento al colgar, y sus ojos se oscurecieron de miedo y dolor. Pero nadie se dio cuenta, porque nadie le conocía lo suficiente. Y fue esperando a la oficial que iban a mandarle cuando se dio cuenta, al fin, de que la vida no acaba hasta que te quedas solo.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Ninot de neu



És aquell ninot de neu
que l’hivern ha abandonat,
deixant-lo sol i buit
i amb el cor congelat.

Però marxa l’hivern,
la primavera somriu,
i amb una carícia escalfa
la por i el gel que té dins.

‘l cor del ninot s’eixampla
i comença a bategar.
El foc que ara l’omple
és l’alegria del demà.

Eix cos de fred i gel
no ha nascut pas per brillar;
car si un bon cor l’escalfa
el que és ja no hi serà.

Una simple carícia;
el final del que és segur.
L’eternitat no funciona
si l’amor no és madur.

dimarts, 21 de novembre del 2017

Ni en la nit més negra


Ni en la nit més negra
la fosca és absoluta;
brilla el record d’estrelles
en el buit de la lluna.

Si tu i jo ens donem la mà
i esperem que torni el dia,
moriran tots els dimonis
i florirà l’alegria.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Ryan


    Vull fer-te perdre les paraules, Ryan. Aquest és el meu desig. Posar els meus llavis sobre els teus i que t'oblidis de les paraules que necessitaríem per descriure-ho. Ni que sigui per un moment.

    I és que, Ryan, les teves paraules parteixen de la lògica. Són el resultat d'un procés llarg i complex, el destí final d'un llarg recorregut. I jo, Ryan, tal com t'he dit en tot moment, vull suprimir tota lògica en aquesta relació. En la nostra relació.

    Aquesta va ser la meva missió des del primer dia. Des del moment en què et vaig veure a la biblioteca. Tu encara no em coneixies, Ryan, no sabies res de mi. Era aquella època en què no parlaves amb ningú perquè en ningú confiaves. Et limitaves a escriure, a escriure la teva història. Sempre ho feies a mà, perquè quedés patent de quins episodis et costava més parlar.

    Sempre he tingut curiositat per saber quines eren aquestes coses que et feien mal, Ryan. ¿He arribat a dir-t'ho alguna vegada? Em sembla que no. Però és així; vull saber quan li tremola el pols al noi sense emocions. Així és com et veu tothom, Ryan. Si realment sents alguna cosa, ¿com és que mai ho mostres?

    Mai ningú es fixava en tu, el noi estrany del racó de la biblioteca. El noi de la llibreta negra. El que mai reia, ni plorava, ni tenia por. ¿Per què fer-ho? Tampoc semblaves disposat a parlar amb ningú.

    Però ja ho saps, Ryan, si tu ets el noi de la llibreta, jo sóc la noia dels reptes. ¿Què hi podia haver més difícil que el que jo em vaig proposar? ¿Realment hi ha alguna cosa en aquest món més difícil que sortir amb tu? Sí, n'hi ha una. Fer-te tan feliç que t'oblidis de qui ets, de què vols i de les teves paraules. Doncs sí, Ryan, aquest es va convertir en el meu principal repte.

    Vaig passar moltes nits d'insomni pensant en com podia acostar-me a tu, planejant maneres de treure't d'aquell racó entre llibres. Hi havia bastantes maneres, però la majoria no haurien provocat res més que odi per la teva banda. I això, aquest minúscul i innocent detall, les convertia en inacceptables. 

    La primera nit em va semblar tan difícil que vaig arribar a pensar que, per primera vegada a la vida, hauria d'abandonar.

    La segona em vaig sentir envaïda per una lucidesa única, tan lluminosa que em va encegar, impedint-me veure què era plausible i què no. Em vaig adormir feliç creient que una pluja de cacauets sobre el teu lloc seria suficient per provocar un acostament entre nosaltres dos. Massa lúcida, ja t'ho he dit.

    Però, la tercera nit... Oh, aquella va ser la meva nit! Aquella va ser la nit en què ho vaig veure: l'única cosa que algú com jo et podia oferir per temptar-te a sortir d'allà era amistat. Amistat, en el sentit més sincer, més noble de la paraula; amistat sense res a canvi.

    Cosa estranya en mi, no em vaig precipitar a actuar just després d'haver trobat la resposta. Vaig esperar dues setmanes abans d'acostar-me al teu lloc i preguntar-te què era el que escrivies. Em vas mirar, buit d'emocions, i vas murmurar: <<La meva història>>. No et vaig fer més preguntes; allò era suficient per un sol dia.

    El dia següent, a l'entrar a la biblioteca, et vaig somriure i saludar efusivament amb la mà. Les comissures dels teus llavis es van suavitzar una mica al veure'm, però no em vas dir res. Un gran èxit, suposo. Tot i que els dos ho hauríem pogut fer millor.

    Al cap d'una setmana de repetir la mateixa escena totes les tardes, vas fer un pas que em va sorprendre. Et vas aixecar de la cadira vella del teu racó i vas anar a seure més a prop meu, just a la taula del costat d'on jo estava. Imagino que la meva expressió et devia fer gràcia, en aquell moment, però és que, de debò; fins aleshores no m'avia adonat que aquell era un joc a dues bandes. I llavors em vaig plantejar una altra cosa. I si jo havia deixat de ser el depredador per convertir-me en la presa? I vaig tenir por. Però no podia, no podia abandonar. Havia de convertir allò en la meva victòria.

    I vam seguir, en aquella dansa que ens empenyia endavant i endarrere, i que feia que fos cada cop més difícil abandonar el joc on jo mateixa m'havia submergit. Allò, d'alguna manera estranya, em satisfeia. Tot allò, Ryan, ho havia començat jo. Jo havia estat la papallona que va desencadenar l'huracà. Perquè, ja ho saps, la nostra dansa no tardaria a convertir-se en el pitjor huracà de tots.

    Suposo que el meu pla de regalar-te l'amistat més sincera va començar a fallar a partir del moment en què vas passar a ser el meu objectiu, el meu premi final. I això vol dir que el meu pla ja havia fallat abans de començar.

    Potser alguna part de mi ho va veure, i potser simplement ho va ignorar. La meva tossuderia m'obligava a seguir corrent cap a una paret de pedra contra la qual m'estamparia i em trencaria el cor. Perquè, Ryan... jo ja m'havia enamorat de tu. Els teus somriures curts i les teves mirades fosques ocupaven els meus somnis, somnis sobre un futur que mai tindria.

    Mai havia volgut que això passés, mai havia cregut que fos possible. Perquè, qui eres tu per robar-me el cor, quan el cor era tot el que tenia? No havia volgut veure la realitat, i ara ho pagaria. Perquè tu si que ho havies vist, ho havies sabut en tot moment, i tot i això havies seguit endavant. Sense importar que em poguessis fer mal, sense preocupar-te per com acabaria jo després del teu experiment.

    M'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut d'adonar-me que a cap noia la miraves d'aquella manera. I ho sento, ho sento molt. Ho sento, perquè vaig ser cega. Ho sento per haver volgut tirar endavant amb una cosa que mai havia existit i mai existiria.

    Sento molt haver-te estimat.

    He començat la carta dient el que des del principi va ser el meu desig... El que segueix sent el meu desig. Però, creu-me, Ryan; estic disposada a rendir-me. Per tu, ho faré. Acceptaré dir-te adéu, adéu per sempre, si és el que em demanes. Volia suprimir la lògica en la nostra relació, i ho vaig aconseguir. Vaig passar de ser el depredador a la presa del caçat, algú que ni tan sols em volia.

    Per això et dic adéu, Ryan. He aconseguit el que volia. No exactament com ho havia planejat, però el resultat ha estat el mateix. La meva feina aquí ha acabat. Ja no em necessites.

    Mai m'has necessitat.

divendres, 18 d’agost del 2017

Volarem


Com estrelles en el cel,
promet-me que volarem.
Digue’m que serem com àngels,
sols un nou començament.

Mirarem el cel de nit,
arraulits sota les mantes,
i no sentirem els crits
dels que es troben els cadàvers.

Aviat jo m’hi uniré,
una més al seu seguici,
i ho sé.

Però no tens per què dir-m’ho,
per què dir-me la veritat.
Vull morir amb esperança,
no amb paraules de comiat.

dijous, 17 d’agost del 2017

Viva


Ho sento tot molt més intens
que la resta dels que m’envolten.
Ho sento així en tot moment,
p’rò sobretot quan estic sola;
perquè qui em veu es pot sentir,
o imaginar què és el que sento,
respirant intensament
en aquest camp de flors grogues.

Adéu


El món s’entela
en un aire fred
mentre les cendres
omplen el cel.

Quan tot acabi
i ens envolem,
i tu no hi siguis,
ja no ho veurem.

Però paraules
i els nostres crits,
que pesen massa,
queden aquí.

I en la blancor
dels núvols fosos,
mentre es tenyeixen
de color sang,

veurem la mort,
que ja ens arriba,
i a poc a poc,
‘nirem marxant.

Lobo


Lobo solitario
que por las praderas
persigues a la luna llena;
ven a mí, porque te espero.
¿Cuántos años, cuantas lunas,
tardarás en darte cuenta?

I can't save you


You and me, always together,
you and me, never alone,
you and me, we are the angels,
we’re two angels in the world.

If our hearts are only holes,
and our skin’s nothing but glass;
if in fact we’re going to die,
why do we are all alive?

Why do we try every day
to make our hearts beat even faster?
Why do we, why you and me?
Why are we alone?

I can’t always be there for you,
I can’t always be your flare.
I can’t always be your savior
if your pain is everywhere.

Now you run, you runaway;
you leave me, but I can’t leave you.
You’re my hope, my wings, my all,
and I’m nothing but your savior.

Not your man, I’m just your friend,
your last gun, your secret card.
And I know, I know it all,
I know that I am…

Just another piece in your game!

I can’t always be there for you,
I can’t always be your flare,
I can’t always be your savior
if your pain is everywhere.

You said no one’s going to kill me;
I know who the killer is.
I know that my song is ending,
but the story never ends.