Mort, dolor, culpa

Digueu-me ningú. Diu més de qui sóc que el meu nom real.

    No sóc ningú. No importo a ningú.

    Cada dia és igual, les mateixes escenes es repeteixen una vegada i una altra. El temps s'ha tornat gris, fins i tot els dies en què el sol brilla. I no hi ha canvis. Estic trista i no sé per què. Ningú comprèn que estigui tan apagada si tinc una vida que sembla feliç. No sé ni per què m'he posat a escriure això. Tampoc és que li importi a ningú. Però ho necessito, sentir que he compartit alguna cosa meva amb algú. Amb tu, encara que ni et conegui.

    Em fa mal cada paraula que escric. I cada alenada d'aire. Però aquestes són dues coses que seguiré fent tot i el dolor.

...

    El món no és com toca. Potser els altres no ho veuen, però jo sí. S'ensorra, s'apaga, es trenca; i sembla que ningú ho noti. Format amb una jerarquia extrema d'àngels i dimonis, governat per les lleis més antigues de totes; les de la mort i la vida. Somnis que s'esborren només néixer, gent assassinada i ningú que se'n preocupi.

    I tot perquè la visió de la majoria va ser suprimida, espatllada a voluntat perquè veiessin només el que havien de veure. El que havíem de veure. El menys important. Suposo que alguns no van ser espatllats. O no vam ser prou espatllats. Jo pertanyo a aquest grup, a aquesta minoria. La ciència ha posat un nom al que veiem nosaltres. En diuen "esquizofrènia". Diuen que estem malalts.

    Pots triar si creure el que t'explicaré o no fer-ho. No m'importa. Jo només et dic que és real. Del tot real.

...

    Per on començar? Començar per enlloc seria el millor però, desgraciadament, representa que aquesta història l'ha d'entendre una persona normal, un "espatllat". Sí, en direm així. "Espatllat" sona bé. I el cas és que a un espatllat se li han d'explicar les coses des del principi. Si no, no les entén.

    Nosaltres, els esquizofrènics, hi veiem. Veiem la realitat més enllà de l'aparença, veiem el que ha estat negat a la majoria; la realitat dels temps profunds. Veiem el que existeix i el que podria existir o haver existit. Veiem les possibilitats.

    Imagina't el món com si fos una partida d'escacs. Imagina saber qui és un peó, qui és el rei, i qui és la reina. Imagina conèixer cada sacrifici necessari, imagina saber que tot plegat només és un joc que mai acaba.

    Imagina tot això i potser seràs capaç d'imaginar-me a mi.

...

    Vaig néixer a Luima, el 1854. Tinc records detallats de quan era molt petita, molt més del que és normal. Recordo quan vaig néixer.

    Senzillament vaig aparèixer, en una cambra fosca, envoltada de sang i mort. Sola. Cap ser viu s'estava al meu costat per agafar-me i donar-me la benvinguda a aquest món, el món que vaig acabar odiant. Ningú estava amb mi per mentir-me dient que tot aniria bé. Ningú era al meu costat per advertir-me que dos-cents anys més tard encara estaria tirant endavant perquè era el que m'havia tocat.

    No vaig plorar. Que jo recordi, no vaig fer res. Potser una cara de sorpresa, la típica cara de sorpresa del nadó nounat que descobreix que no té pares, que és prou intel·ligent per comprendre tot el que està passant a la manera adulta, a qui ningú ha avisat que viurà per sempre. Res més, però. Una cara és tot el que vaig fer.

...

    Dolor. Opressió mental. Tortura.

    Vivim enmig d'aquests tres fets, i no ho veiem. Patim aquests tres fets, i ni ens n'adonem. Hem sigut mascotes, animals de granja, tota la vida. Som el bestiar d'aquells a qui idoletrem, aquells a qui durant mil·lenis s'ha rendit culte; àngels, déus. Dimonis. La Terra només és l'escorxador, el lloc on venen a matar-nos, on ens deixen perquè morim.

    Ara que sé, ara que he vist, preferiria no haver mirat. Preferiria haver mort només néixer. Clar que això mai va ser una opció.

    Tot estava planejat. Des del nostre naixement fins a la nostra mort. L'única cosa que no s'esperaven era que alguns recordéssim.

Bullying

    Ja fa temps que em vaig llegir els llibres de la saga "Percy Jackson" i "Els herois de l'Olimp", i ara fa un parell de mesos vaig acabar-me el primer de "Les proves d'Apol·lo" (sóc molt fan dels llibres de Rick Riordan). Des del primer moment que va sortir, em va encantar el personatge d'en Nico di Angelo, pels canvis que fa al llarg de la història i la realitat dels seus sentiments.

    L'evolució que fa és impressionant: comença sent un nen alegre, confiat i innocent, obsessionat en el joc de cartes "Mite o màgia" i sense gaire coneixement de la vida; després de la mort de la seva germana Bianca (de la qual culpa a en Percy) tot ell es torna més obscur i permet que Mides l'enganyi dient-li el que vol sentir; el Percy el salva i en Nico s'adona que tot aquest temps n'ha estat enamorat. Fuig del Campament Mestís, no sense abans haver-los salvat a tots, i se'n va al Campament Júpiter; i tot és per fugir d'un amor que considera que és dolent. Enlloc és acceptat, tothom el troba estrany i terrible, li tenen por. Finalment, després d'haver tornat a evitar la destrucció de tots dos campaments, té la intenció de marxar per sempre. I llavors coneix en Will Solace, que l'accepta tal com és i que li diu que sempre ha tingut ganes de ser amic seu.

    En aquesta altra saga que he començat, "Les proves d'Apol·lo", se'l veu sortint amb en Will Solace, completament feliç. Segueix tenint problemes amb les relacions socials, però la seva unió amb en Will li dóna tot el que necessita. Llegir els paràgrafs en què se'ls veu junts és felicitat pura.

    En Nico es mereixia aquest final. Ell havia de ser feliç. Si us heu llegit algun dels llibres de la saga ho entendreu. El món no podia continuar estant bé si ell no ho estava.
    Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.

    En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
    I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
    De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
    Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.

Els tres costats del mirall

   Aquell matí tenia menys ganes d’anar a l’escola que mai. Ho passava massa malament, tancat a l’interior d’aquelles quatre parets blanques que formaven l’edifici, assegut darrere d’una tauleta verda de fusta senzilla. No m’agradava el fred que entrava per les finestres i que m’eriçava el pèl; no m’agradaven les papereres minúscules que mai es buidaven, ni els xiclets enganxats sota la taula; no m’agradaven les classes avorrides; odiava els nens.

   Però els meus pares m’hi van fer anar, així que vaig omplir la motxilla amb tota mena d’artefactes construïts per mi i que havien de servir per distreure’m durant les llargues hores d’explicació dels professors, i vaig començar a caminar, a poc a poc per fer temps, cap a l’institut.

Dimonis

   Estava cansada. L’últim pacient no havia volgut col·laborar ni respondre les meves preguntes; en un atac de pànic, m’havia desordenat tot el material de la taula i havia aconseguit que el tinter em caigués sobre la samarreta blanca.

   De manera que, com es pot comptar, quan el següent va entrar a la cambra setze, la meva, no el vaig rebre de la millor manera possible.

   -Tens hora? -vaig cridar des de sota la taula, mentre recollia, un a un, tots els estris d’escriure que havien caigut i els posava al seu pot-.

   -Havia d’arribar a dos quarts de cinc, però em sembla que m’he avançat -em va contestar la veu d’un noi jove-. Això de rebre els pacients sota la taula, és alguna mena de teràpia intensiva?

   -Més o menys -vaig fer traient el cap per sobre del taulell. Vaig començar a col·locar cada objecte al seu lloc-. Nom?

   A l’altra banda, hi havia un noi d’estatura mitjana. Vaig pensar que devia tenir uns disset anys, però la seva expressió era de persona gran. Tenia una mena de serietat, una desconfiança a la mirada, que el diferenciaven molt de la gent que estava acostumada a veure.

   -Enric Casals -va dir ell, escrutant la meva expressió. De seguida va desviar l’atenció cap al desordre que m’envoltava-. Dubto que el nom et serveixi de res.

   Jo ja havia obert la llista d’hores que havien estat donades als pacients. No hi havia ningú per dos quarts de cinc.

   -Acostuma a servir -vaig comentar-, per saber si és el pacient que estàs esperant o un mentider desconegut.

   Va somriure. Va moure les mans amb una habilitat de lladre i, un moment després, la llista havia desaparegut de davant meu i la tenia ell entre les mans. Se la va mirar i el seu somriure es va intensificar.

   -Bé -va reconèixer-, és possible que m’oblidés d’apuntar-me.

   Es va asseure a la cadira del meu davant i va plegar els braços sobre la taula. Conec prou bé les persones com per saber que el riure i les bromes no són res més que una màscara per amagar els sentiments que realment et passen per dintre. El meu deure era fer-lo fora i donar-li hora per un altre dia, però el seu prometia ser un cas interessant.

   -M’han dit que ets una persona de confiança -va comentar-. Sí aquest rumor no és cert, agrairia que m’ho diguessis i poder marxar tranquilament.

   -No tens bon vocabulari -li vaig dir, sense contestar la pregunta que m’havia fet-. Has dit que això és un rumor, però “rumor” no és la paraula correcta. “Rumor” és una història que pot ser certa o falsa, però que acostuma a parlar malament d’una persona. Potser volies dir “comentari”, o “afirmació”, o…

   -Potser volia dir exactament el que he dit -em talla, empetitint els ulls-. “Rumor” no és una paraula ambigua.

   Va ser talment com si alguna cosa m’explotés al cervell. La masmorra on tenia tancats els pitjors records es va obrir de cop i les imatges em van envaïr. Vaig necessitar tot el meu autocontrol per recuperar-me. Era impossible que ell ho sabés, era impossible que li haguessin explicat el que havia fet. Quan vaig fer allò, ell encara no existia.

   El noi seguia davant meu.

Perquè som humans

Veient l'oneig de les fulles als arbres,

sentint el vent bufant, rugent,

plorant per tots els dies que acaben,

cegats pels raigs del sol calent:

sempre hem viscut i mort així,

mai hem tingut cap gran destí...

I jo no voldria canviar res,

la mort fa amor, l'amor dolor;

la vida és forta i dura o suau,

però tots plegats som sers humans

i el que dura massa ens cansa abans.