dissabte, 12 de maig del 2018

Normative - Capítol 3


Capítol 3:
Smith i Nickson

    El menjador estava ple de gent. Joves de totes les edats, majoritàriament entre quinze i divuit anys, pul·lulaven per la sala buscant un lloc buit. En Damien em va fer un gest de mà i vaig anar a seure al lloc que m’havia guardat. Prop nostre es trobava la gent que havia conegut: la pèl-roja, el nen d’ulls grisos i mirada trista, la Fioele i el Niels. La Chenoa, en canvi, es va asseure a l’altra punta del menjador.
    Just davant nostre s’havia col·locat la noia de cabells malva que havia vist sortir de l’habitació del costat. Tenia els ulls d’un blau intens, gairebé elèctric, emmarcats per unes pestanyes negres i espesses. Tenia els llavis del mateix color que els cabells, probablement gràcies a algun pigment que es devia haver injectat. Es va treure de la butxaca una microleta d’orde oral i li va donar algunes indicacions en veu baixa.
    Un noi baixet i espigat de cabells platejats es va asseure al meu costat donant un cop a la taula. El vaig observar amb curiositat. Estava molt tens, i es mossegava els llavis amb ràbia. S’hi havia fet sang, però allò que l’irritava el tenia tan centrat que no se’n va adonar. Portava una ronyonera morada. En va treure bolígraf i paper, i tot seguit es va posar a escriure amb presses. Em va allargar la nota.

            >> Quan fa que la Scarlett és aquí?

    Vaig negar amb el cap i vaig escriure sota del seu missatge:

            >> Qui és la Scarlett?

    Dissimuladament, va moure el cap en direcció a la noia de cabells malva, que seguia distreta parlant pel seu aparell d’alta tecnologia.

            >> No ho sé; quan he arribat ja hi era. ¿Per què et preocupa?

    Va fer lliscar les mans sobre la ronyonera amb un aire protector i es va passar una bona estona escrivint abans de contestar:

            >> Té una cosa que és meva. No l’he vist robar-m’ho, però només ho pot haver fet ella. Si tingués l’hora en què ha arribat i l’hora en què ha marxat de l’habitació podria posar-ho en relació amb l’hora en què m’he adonat que no ho tenia. D’aquesta manera podria demostrar que ho ha fet en el temps restant. Però si no tinc les hores només hi ha una altra opció.

    Vaig somriure a l’adonar-me de tot el que m’estava mostrant sobre ell. Una ment lògica, matemàtica. Un objecte que li importava molt, pel que semblava cobejat per altres estudiants. Havia de dormir en una habitació propera a la meva i la de la Scarlett; d’altra manera no tindria manera de saber quan n’havia sortit. I, sobretot, el detall que millor podria utilitzar: ell i la Scarlett es coneixien. No es queien bé. Interessant.

            >> ¿Com et dius? ¿I què faràs?

    Em va somriure amb els ulls negres entretancats i brillants.

            >> Zakary, Zakary Smith. Ara ho veuràs.

    Es va posar dret adoptant un posat amenaçador. Mirava fixament a la noia de davant meu, i ella va tardar només uns segons a notar-ho. M’esperava algun instant de dubte per la seva banda, però no el va tenir. Li va somriure amb seguretat i un punt de seducció.
    -¿Sí? ¿Zakary? -va mirar-lo primer a ell i després a mi, i va posar els ulls en blanc- No em diguis que l’has implicat en això. Saps perfectament que ho hem d’arreglar entre nosaltres, i que qualsevol tercer molestarà.
    -Només vull que m’ho tornis -va xiuxiuejar el Zakary amb odi-. És meu.
    -Era teu -va replicar ella, posant un èmfasi imprudent (o això em va semblar) en l’“era”-. Ja no ho és. I, ¿saps per què? Perquè això només ens serà útil si ho té algú que pugui passar a l’acció. Algú que no tingui por a la mínima.
    El reptava amb cada paraula. Si no ara, en algun moment hi havia hagut confiança entre aquest dos. Me’ls vaig mirar, seguint les seves paraules com seguiria un partit de tennis. La situació dintre de Normative es començava a posar interessant.
    -Em vau triar a mi -li va respondre el Zakary- perquè volíeu algú de qui us poguéssiu fiar. Els altres no confien en tu, ja ho saps.
    -¿Creus que m’importa? Jo només vull utilitzar-ho. Després quedarà clar qui tenia raó, friki.
    En Zakary es va abalançar sobre la noia per sobre la taula, cridant: ¡Puta de mierda! Em vaig enretirar. M’interessava la baralla, però no volia ficar-m’hi. I no volia escollir bàndol fins saber de què es tractava. Ella va esquivar hàbilment la seva envestida i li va tornar el cop, que el va llençar cap enrere. Em va llançar una mirada ràpida i va rodolar per sota la taula en un intent de fer-la caure agafant-li les cames. La Scarlett va estar a punt de perdre l’equilibri, però de seguida el va recuperar i es va venjar amb un cop de peu a les costelles.
    La lluita estava clarament desequilibrada a favor d’ella. En Damien, que l’havia començat a seguir cap a la meitat, es va llençar cap a la noia de cabells malva i la va llençar a terra.
    -¡Pareu! -va cridar, i vaig odiar la seva noblesa. ¿No podia simplement deixar que les coses seguissin el seu curs?- ¡Pareu d’una vegada, joder!
    En Niels també es va aixecar. Va agafar el Zakary per les espatlles i el va ajudar a aixecar-se vigilant que no tornés a atacar. Va mirar en Damien amb els ulls foscos, preocupat.
    -¿Què ha passat? -va fer. Vaig estar a punt d’alçar els ulls al cel-. ¿Com ha començat la baralla?
    -Ella ha agafat alguna cosa que li pertanyia a ell -vaig contestar, i tots es van girar cap a mi-. Si ho he entès bé, és un objecte perillós la custòdia del qual han assignat al Zakary. Ell l’ha guardat a la seva ronyonera i ella l’hi ha pres un moment en què ell l’havia deixada a la seva habitació. El pla del Zakary era mantenir-la en secret; el de la Scarlett, utilitzar-lo i demostrar a la resta de gent implicada que tenia raó i que passar a l’acció era la millor solució.
    En Niels va xiular amb admiració. En Damien em va somriure, sorprès.
    -Una petita venjança per haver sigut més observador que jo pel que fa als cercles numerats elevadors -li vaig picar l’ullet-. T’havia de demostrar que també sóc impressionant, i ¿no ho he aconseguit?
    Vam riure junts, però alguna cosa em va fer aturar-me. Vaig girar el cap i em vaig trobar amb els ulls de por del Zakary, que intentava lliurar-se de la grapa de ferro d’en Niels.
    -Per favor... deixa’m -el noi més atractiu no va fer gest d’apartar-se-. Ella encara ho té. Li he d’agafar. Per favor.
    -Deixa’l -va comentar en Damien-, tampoc ens pot fer res. És dèbil -tot i les seves paraules, semblava compadir-se del noi-.
    En Zakary el va fulminar amb la mirada, però no va dir res. Se’m va acostar vacil·lant. Enmig de la baralla se li havia estripat la dessuadora grisa que portava, i es tocava amb compte el braç esquerre com si li fes mal al contacte físic. Va obrir molt els ulls, en una expressió que desbordava innocència, i em va demanar que l’ajudés a treure’s la jaqueta.
    El vaig maleir en veu baixa per demanar-m’ho a mi, però vaig fer el que volia. Al veure la ferida, se’m va escapar una exclamació: més profunda que una cremada, li havia deixat tota la pell del voltant ennegrida, i començava a agafar un color verd-grisós.
    -¿Com t’ho ha fet? -vaig exhalar- ¿Què ha utilitzat?
    -Ja ho saps -va replicar-. Si has deduït tota la història sobre l’arma de Nickson d’una conversa de pocs minuts, pots entendre què ho ha provocat -sí, ho sabia, però necessitava que m’ho confirmés-. Això és el que fa l’arma si t’hi acostes massa. En només uns segons, és capaç de fondre pell, os i qualsevol material, crec.
    Me’l vaig mirar intentant detectar algun senyal que indiqués que mentia, però ell es va mantenir impassible. Gent important mataria per una arma com aquella. Tothom la voldria. ¿Per què estava allà?
    -¿Em creus? -va preguntar amb la mirada baixa-
    -Sí -vaig replicar-. No m’agrada, però et crec.

    Uns minuts més tard estàvem els cinc a l’habitació d’ells dos, prenent unes pastes que havíem demanat a la cuina. Havíem hagut de portar-hi la Scarlett a la força, i ara estava estirada al llit, de bocaterrosa, sense participar a la conversa. En Damien seguia la conversa estirat en un dels llits, pensatiu, i en Niels i jo ens trobàvem asseguts de costat al llit que quedava, el del seu davant. El Zakary estava dret davant de la porta, vigilant que no entrés ningú.
    -Abans has dit l’arma de Nikson -va comentar en Niels mirant-se les ungles en un gest que el feia semblar gairebé tímid-. ¿Qui és Nickson?
    La Scarlett va alçar la mirada se sobte i la va fixar en el Zakary. Ell li va tornar la mirada amb intensitat. Sabia que s’estaven comunicant alguna cosa, però era incapaç de descobrir què era. Vaig ullar en Damien, però no estava pendent d’aquells dos. Tenia la mirada clavada al terra, i recordant el que m’havia explicat sobre els seus sentiments pel Niels en vaig entendre el perquè.
    En Niels ens estava distraient a tots. Potser no ens aniria tan bé tenir-lo al nostre equip, al cap i a la fi.
    -Nickson sóc jo -va acabar responent amb sequedat la Scarlett-. És el meu cognom -no mirava a ningú, només al sostre-. El meu pare va inventar això, ¿ok? Ja està. Vaig entrar aquí per trobar l’arma, que ell havia amagat. ¿Únic problema? Que no estava sola buscant-la. Per algun motiu, hi havia més gent que coneixia el secret -els seus ulls van tornar a posar-se en el Zakary-. I aquesta gent la va trobar abans.
    -¿Qui més la buscava? -vaig preguntar. Un pensament m’ocupava: havia d’aconseguir aquella arma, com fos-
    -La tia pèl-roja que fa por -va contestar el Zakary-, la Chenoa i el Yukio. No sé si algú més -es va encongir d’espatlles i es va treure la ronyonera, que va deixar sobre el llit-.
    -¿Yukio? -va fer en Niels sorprès- Aquest és nou, ¿no?
    Va riure, i en Damien s’hi va afegir. ¡Tots dos semblaven tan despreocupats..! Jo mai havia tingut l’oportunitat de ser així. Només m’importava guanyar. Feia els amics per interès, i quan deixaven de ser-me útils me n’apartava. M’havia mostrat distant de família i companys, fins que vaig arribar a creure que realment no m’importaven. ¿M’havien importat en algun moment? Ja no ho recordava. Posant els ulls en blanc davant de la frivolitat dels meus amics em vaig dirigir al Zakary.
    -¿Ens podries ensenyar el tal Yukio?
    Va dubtar un segon, però de seguida li van brillar els ulls amb malícia. Li va picar l’ullet a la Scarlett, com si no haguessin intentat matar-se tan sols uns minuts abans, i va obrir la porta.
    -Sí, si no et fa por -em va somriure-. Potser fins i tot et caurà bé.

dimarts, 8 de maig del 2018

Normative - Capítol 2


Capítol 2:
Colom blanc

    Deu minuts més tard, els llums es van apagar i van ser substituïts per unes parets d’infrarojos vermells que separaven uns adolescents dels altres. Una alarma es va disparar indicant que s’havia acabat el temps. Decebut, em vaig penedir d’haver parlat amb tan poca gent. Després del noi d’ulls grisos, havia estat una estona conversant amb el ros que havia vist amb l’asiàtica. Els últims dos minuts els havia perdut passejant per la sala en un intent de trobar un rostre confiat, però no hi havia hagut sort. Allà tothom semblava tancar-se fins al fons, elevant al seu voltant una muralla rere l’altra.
    Vaig mirar al meu costat, on sabia que es trobava ara en Damien, el ros. M’havia sorprès fins a quin punt semblava obrir-se aquell noi de quinze anys tot i acabar-me de conèixer. Em va somriure a través dels infrarojos, i li vaig tornar el gest. M’agradava, el Damien. Podia ser un bon amic, potser l’únic que arribaria a fer fins que em gradués de Normative.
    Aquest cop no hi va haver holograma; i fins i tot si n’hi hagués hagut, no l’hauríem pogut veure a través de les parets de llum vermella. La veu del director va ressonar pels altaveus, sobresaltant-nos a tots:
    -Bé, ¡molt bé! He observat, juntament amb tot l’equip, el curs que ha anat seguint la primera prova, i puc afirmar que ha estat un èxit. Ens hem anotat quins eren els primers moviments de cadascú, i qui prenia la iniciativa en cada moment. Tot això importarà més endavant, com espero que sabeu -es va aturar un moment, i pel to que va utilitzar hauria jurat que s’estava rient de nosaltres-. Demà realitzareu la segona prova. Ara disposeu d’unes hores per conèixer l’espai i organitzar-vos els dormitoris.
    Les barreres d’infrarojos van desaparèixer, i es van obrir quatre portes. Eren metàl·liques, una a cada paret de l’habitació, però cap s’assemblava a la d’entrada. Malgrat tot, ho havia de ser; havíem estat en aquella habitació des que havíem entrat, al principi de la jornada, fins ara, acabada la primera prova. Vaig recordar el gas que ens havia impedit veure-hi durant uns minuts. Potser aquella era la resposta.
    En Damien se’m va acostar.
    -¿Vols que compartim habitació? Tinc entès que són de tres...
    -Perfecte -vaig contestar sense ni mirar-me’l-. ¿Tens entès? ¿D’on ho has tret, que es comparteixen? -em va venir un sobtat interès pel tema. Qui li hagués dit allò podria resoldre el meu dubte-. Escolta, ¿saps si hi ha alguna manera de traslladar unes quaranta persones d’una sala a una altra en menys de dos minuts?
    -M’ho va dir el meu germà -es va encongir d’espatlles-. Ell es va graduar aquí fa dos anys. I no, no ho sé. Tot i que... -es va ajupir per examinar els cercles numerats on ens trobàvem feia poca estona- Imagina que això no fossin cercles dibuixats a terra sinó alguna mena d’elevadors. En aquest cas, ¿no es podria fer?
    La seva explicació tenia sentit. Em vaig maleir per no haver-hi caigut abans, però no vaig poder evitar veure amb orgull que el meu aliat gaudia d’una gran capacitat d’observació.
    -¿Qui més pot anar a la nostra habitació? -em va preguntar passejant els ulls per la sala- ¿Alguna noia?
    Vaig posar els ulls en blanc, sense saber del tot si parlava seriosament o no. No em desagradava la idea, però aquell no era el lloc ni el moment per parlar de noies, i no ens podíem permetre malgastar les nits flirtejant. Necessitàvem un noi. Algú útil, però que no ens suposés cap perill. Vaig desfer-me ràpidament de la possibilitat de convidar-hi el jove d’ulls grisos; en certa manera, aquell nen em feia por.
    -No. ¿Amb quins nois has parlat fins ara? ¿De qui ens podem fiar?
    -En Niels és un bon tio -va comentar després de pensar-s’ho una estona-. Si vols te’l presento.
    Em va arrossegar fins pràcticament l’altra punta de la sala. Un jove castany musculat i increïblement atractiu parlava amb dues noies en to animat. Va somriure i se li van il·luminar els ulls. Mai m’havia plantejat que em poguessin atreure els homes, però en Niels ho va aconseguir en menys d’un minut. Poc després es va acomiadar de les dues amb qui parlava i es va girar cap a nosaltres. Va saludar en Damien amb una abraçada, gest que em va sorprendre, i a mi em va oferir la mà.
    -¿I doncs? ¿Per què em buscàveu? -la seva postura era relaxada, però em semblà intuir una espurna de preocupació als ulls- ¿Necessiteu company d’habitació?
    En Damien va riure.
    -Exactament, senyor endeví. ¿Faria el favor de ser el nostre convidat d’honor? -vaig analitzar el jove castany. Alt i clarament fort, seria un bon aliat, però també es podia convertir en un rival perillós. Tot i que era difícil resistir-se a l’atractiu del seu cos, mirant-me’l fredament vaig aconseguir oblidar qualsevol sentiment que aquell físic em pogués provocar-. Seria genial poder comptar amb tu.
    El Niels va sospirar.
    -Si fossis el primer et diria que sí sense dubtar, però ja són sis els que m’ho han demanat -va fer un somriure de disculpa-, i a tots els he dit que m’ho pensaria. Ja t’ho diré després de donar un parell de voltes a les seves propostes -ens va picar l’ullet i em van envair unes ganes salvatges d’arrancar-li la roba i emportar-me’l al llit. Vaig tardar un moment a tornar a controlar-me-. ¡Fins després!
    Un cop ens vam haver allunyat una mica d’on era ell, en Damien em va mirar juganer.
    -¿No és increïble? L’efecte que provoca... ¡Apostaria a que no existeix ningú que hi sigui immune! -fent un salt va córrer cap a les escales que sortien d’una de les portes- ¿Anem a mirar les habitacions?
    El vaig seguir intentant apartar el pensament del Niels. En Damien tenia raó; el do d’aquell noi era molt més poderós que qualsevol altra cosa que m’hagués imaginat. No era humanament possible evitar-ho, perquè les persones tendeixen a fixar-se en allò que els agrada. D’aquesta manera, afectava a tothom per igual; i dificultava de manera extrema la tasca d’aquell que volgués matar-lo. Caldria recordar  de no enemistar-s’hi.
    Les escales, de pedra, ressonaven al compàs dels nostres passos. Pujaven cap a la foscor del desconegut, insinuant tota la por que ens faria passar aquell lloc. La llum titil·lant d’un parell d’espelmes feia que les ombres semblessin encara més negres.
    Uns minuts més tard vam arribar a l’últim graó. Les escales ens havien portat a un passadís de parets blanques amb una gran catifa vermella que el recorria de banda a banda. Cada dos metres s’obria una porta de fusta caoba: les portes que duien a les habitacions. Vam escollir la que estava numerada com a «Dormitori 36». El seu interior era espaiós, decorat a l’estil gòtic però sense finestres. Vaig examinar els llits, comparant-los amb els dels hotels on havia dormit els últims anys. Eren luxosos, bastant cars, si no m’equivocava. Hi dormiríem bé.
    L’absència de finestres i llum natural em va preocupar. ¿Estàvem sota terra? Ignorant el sentiment d'inquietud que m’havia envaït, li vaig comentar a en Damien l’altre problema que em feia estar tens.
    -Dam, ¿com solucionem el tema del company d’habitació? Necessitem un tercer, i no m’agrada la idea de deixar-ho pel final. Ens podria tocar algú realment perillós.
    Em va mirar sorprès, amb els ulls blaus molt oberts. Els cabells daurats li queien en cascada sobre el front, i el seu gest era de decepció.
    -¿Per què? ¿No t’agrada el Niels?
    -No. No, no és això. Ho dic perquè la seva resposta ha sigut molt poc clara. No s’ha compromès a venir amb nosaltres. Segur que té ofertes molt millors.
    El seu riure cristal·lí va tenyir l’habitació.
    -Tranquil, si és això el que et preocupa. Creu-me, acabarà venint. El conec.
    -¿El coneixes? -vaig fer, mesurant el to de veu per no semblar massa alarmat- ¿Què vols dir, que el coneixes? Només hi has parlat uns minuts. No pots tenir aquesta seguretat... -em vaig aturar davant la seva expressió- ¿Estàs bé?
     -Potser hauria hagut de dir-t’ho. No he conegut en Niels avui. És un amic de tota la vida, pràcticament sempre hem sigut veïns -el seu to es va fer més amarg-. I sempre n’he estat enamorat.
    Em vaig quedar una estona en silenci. Així que era per això.
    -En aquest cas, espero que tinguis raó i vingui amb nosaltres -li vaig somriure-. ¿Anem a mirar qui s’ha instal·lat a les altres habitacions del passadís?
    Em va mirar, agraït per la meva acceptació. Em va fer una abraçada ràpida i em va demanar que no en digués res a ningú. Vam sortir junts de l’habitació, amb un nou lligam que ens unia. Em vaig sentir feliç de tenir-lo al meu costat. Esperava no haver de matar-lo, perquè ja no ho podria fer.

    Al passadís s’hi havia congregat una munió de gent. La majoria passaven de llarg, buscant una cambra buida, però uns quants es van quedar per la zona. Aquells devien ser els que ja s’havien instal·lat a prop. De la porta que teníem a l’esquerra en va sortir una noia amb els cabells tenyits de malva. Els seus ulls, gairebé negres, ens observaven amb curiositat. Va tornar a entrar a l’habitació i en va sortir al cap d’uns moments seguida de l’asiàtica, que va posar els ulls en blanc al veure en Damien.
    -Sembla que no li caus gaire bé -li vaig comentar en veu baixa al meu company-. ¿Tan aviat et guanyes enemics?
    Em va mirar amb aire de disculpa.
    -Ja miraré d’arreglar-ho. Però de moment preferiria evitar-la -i fent una ganyota es va fondre passadís enllà-.
    Vaig dubtar un moment, però de seguida em vaig decidir. Amb tota la seguretat que era capaç de mostrar, em vaig acostar a la noia. Era atractiva, en el sentit més exòtic de la paraula. Els cabells, llisos i negres com l’atzabeja, li queien fins a mitja esquena. La seva expressió seriosa, combinada amb una mirada penetrant impossible d’oblidar, semblaven jutjar-te en tot moment i no et convidaven a parlar-hi. Però no ens podíem permetre tenir als veïns com a enemics, i això no em donava cap altra opció que parlar amb ella.
    -Hola -els seus ulls es van clavar en mi-. Abans t’he vist parlant amb el meu amic Damien, però ara sembleu enfadats. ¿Què ha passat?
    Em va repassar de dalt a baix, analitzant cada detall. Tenia una mà a la butxaca, i em vaig preguntar si hi duria alguna arma. Es va passar l’altra pels cabells, pentinant-se’ls cap enrere. Semblava més relaxada que feia uns moments. ¿Què devia haver vist de mi?
    -No li ha agradat la meva habilitat -va respondre sense somriure-. Això és tot.
    -¿I suposo que no m’explicaràs quina habilitat és aquesta? Puc ensenyar-te la meva a canvi -vaig allargar la mà com si haguéssim de tancar un tracte, però ella es va enretirar-. Això és un no bastant directe -vaig riure amb sequedat-. Doncs ja ens veurem.
    Vaig fer el gest de marxar en la direcció que havia pres en Damien, però abans que pogués allunyar-me’n ella em va aturar.
    -Espera -va abaixar la mirada-. El cas és que li he dit que vigilés de qui s’enamorava perquè aquí això podia jugar-li a la contra. No em preguntis com he sabut per qui se sent atret, ni per què li he dit. Té massa a veure amb la meva habilitat, i de moment preferiria mantenir-la en secret.
    -D’acord -vaig assentir-. ¿I què ha passat després?
    -S’ha enfadat. M’ha dit que no sabia res d’ell. Que no intentés manipular-lo. Ha muntat una escena que m’ha dificultat bastant superar la primera prova.
    Em va saber greu per ella uns segons abans de tornar a la realitat. Allò m’hauria d’alegrar. La noia asiàtica ja estava a un pas de caure, i només havíem fet la primera prova. Amb una mica de sort i dues o tres proves més deixaria de ser un problema. Però alguna cosa dins meu lluitava contra la insensibilitat que m’havia permès sempre ser el millor, convertint en amarg el gust de la victòria.
    ¿Tant m’havia canviat Normative en un sol dia?, em vaig preguntar mentre em disposava a seguir els passos d’en Damien cap al menjador.
    -I una altra cosa -va afegir acostant-se’m-. Sé que ets l’Escorpí. Jo de tu no li mostraria a qualsevol aquest tatuatge -se’m va glaçar la sang. ¿Com podia saber-ho?-. Encara no pots morir. La teva lluita és la de tots.
    -¿Com et dius? -se’m va acudir preguntar-li quan ja marxava-.
-Chenoa -va contestar ella, amb veu gairebé inaudible-. El colom blanc.


dilluns, 7 de maig del 2018

Normative - Capítol 1


Pel meu amic Sergi
amb qui des del principi
vaig poder comptar

Capítol 1:
La primera prova

    Vam entrar a l’habitació i tot era exactament com ens havien mostrat a la gran pantalla del vestíbul. Parets blanques, d’una netedat encegadora, una tarima de pedra i uns cercles negres numerats repartits per tot el terra que indicaven on s’havia de col·locar cadascú. Vaig buscar a la butxaca la meva targeta; mostrava el número 24. Amb compte de no trepitjar-ne cap que no fos el meu, em vaig situar on em tocava.
    Els meus futurs companys buscaven els seus cercles, sempre amb l’ordre que ens caracteritzava com els escollits. Els millors, els més selectes, érem els únics que podien entrar en aquesta escola. No se sabia ben bé què s’hi feia, un cop dins; però el que era clar és que menys de la meitat del grup en sortia amb vida.
    Qui aconseguia superar totes les proves i sortir-ne sencer tenia després la vida regalada; diners, amor, èxit, amistats i seguretat en si mateix, que potser era la clau de tot.
    Em vaig rascar amb nerviosisme el clatell, on m’havien marcat amb l’escorpí. Els cabells amb prou feines amagaven el tatuatge que em senyalava com el diferent, aquell de qui s’havia pronosticat ser el desastre de la fundació. Si algun dia queia tot aquell sistema, seria només gràcies a mi. Hàbil tirador, actor, un geni matemàtic segons les autoritats. Em graduaria de l’institut Normative sense problemes. Fossin quins fossin els entrebancs.
    Vaig tornar la meva atenció a la sala. Un home jove i atractiu estava pujant a la tarima, i tothom començava a callar. Li vaig analitzar les faccions: tot i que per fora somreia, allò era només una màscara. Els seus ulls, blaus i lleugerament freds, repassaven la sala, potser preguntant-se quins tindrien unes habilitats més sorprenents... o quins serien els primers a morir.
    Vaig somriure jo també. Llavors va començar el discurs:
    -Veig mirades plenes d’orgull i confiança, aquí. Tots creieu que sou capaços de superar les proves que us puguem posar. Però, ¿és cert? ¿Per què hauríeu de poder vosaltres, quan tanta gent ha caigut a mig camí?
    Es van sentir alguns murmuris. Però ningú va apartar la mirada del director.
    -Us seré sincer, nois. No m’agraden els grans discursos. De manera que... ¿per què no passem a la primera prova i em demostreu de què sou capaços?
    L’habitació va tenyir-se del color gris dels gasos, i durant uns segons ens va ser impossible veure res. Quan finalment van desaparèixer i l’aire va tornar a ser net, l’home de la tarima havia desaparegut i la sala semblava, en certa manera, diferent. Vaig analitzar la gent del meu voltant: eren tres noies i un noi. Centrant-me en el noi, vaig poder comprovar que era sorprenentment jove, potser de dotze anys. Cabells foscos, ulls grisos i un serrell que li tapava mitja cara, convertint la seva expressió en indesxifrable.
    De totes maneres, tampoc semblava gaire perillós.
    Les noies, per la seva banda, eren molt diferents. Totes devien tenir quinze o setze anys. Una era pèl-roja, i tenia els cabells rinxolats. Una pistola de calibre 26 reposava sobre la seva cuixa. Això ja està millor, vaig pensar disfrutant aquell somriure seu que destil·lava xuleria. Les altres dues eren morenes. La que tenia més a prop semblava d’origen asiàtic, mirava fixament cap endavant i no permetia que cap sentiment travessés la seva muralla impenetrable. La tercera es trobava darrere meu. Tenia alguna cosa especial, però era difícil distingir què era. Després d’observar durant estona, vaig decidir que devien ser els ulls, d’un violeta intens. Era alta, i tot i que no semblava portar cap arma em preocupava la seva força.
    Sorprès, vaig constatar que encara no ens havien explicat en què consistia la primera prova. No devia ser l’únic que ho havia notat; cada cop hi havia més gent que es regirava, incòmoda. Finalment, la pèl-roja va fer el que tots ens preguntàvem si era raonable.
    Amb lentitud, recolzà un peu fora del cercle.
    La mirava amb interès, preguntant-me si el terra sota seu explotaria, si cauria una gran pedra del sostre o la travessaria una llança apareguda del no-res. En aquell centre, tot era possible. El noi jove en qui m’havia fixat abans seguia, tan expectant com jo, cadascun dels seus moviments.
    No va passar res.
    L’asiàtica va sortir també del seu cercle. Res. Poc a poc, cada vegada amb menys dubtes, la gent es va posar a imitar-la. No va ser fins que tots en vam haver sortit que dos projectors van crear un holograma del director.
    -La primera prova començarà d’aquí a uns instants. Estic segur que molts de vosaltres teniu teories interessantíssimes sobre el que podria ser, i potser us sorprendrà quan us digui en què consisteix realment -ens va mirar, convidant-nos a contradir-lo, amb un gran somriure als llavis-. Es tracta, clar i senzill, de parlar amb els vostres companys. Fer-vos amics. El pla és que, després d’aquesta prova, pugueu treballar en equip amb qui sigui. Estaré observant-vos per les càmeres de seguretat -i, amb gest còmplice, l’holograma es va esfumar-.
    A l’habitació es respirava un aire de contrarietat. Ens havíem preparat per lluitar entre nosaltres, per matar-nos, si calia. No per travar-hi amistat. De sobte em vaig adonar que era precisament per això, que servia la primera prova. Pretenien dificultar-nos els assassinats posteriors. Però jo no estava disposat a permetre que un detall com aquell m’impedís sortir-ne amb vida. Fossin quines fossin les proves, hauria de ser el millor.
    Necessitava tornar a veure la meva germana. No podia deixar que ningú m’eliminés.
    Obligant-me a somriure, em vaig tombar cap a la noia d’ulls violetes. M’hi vaig acostar, caminant amb suavitat, pentinant-me els cabells cap enrere. Inútil. Sempre els tenia despentinats. Ella em va veure i no es va moure. El seu posat, rígid i hostil, em va donar l’esperança que no aprovés la prova. No semblava gens disposada a obrir-se.
    -Hola -vaig fer-, com et dius?
    Em va ullar amb posat espantat i al cap d’un moment, com si de sobte ho comprengués, va somriure. Tímidament, es posà un ble de cabells darrere l’orella.
    -Fioele -va respondre, en veu baixa-. És “violí” en frisó.
    Vaig somriure.
    -M’agrada. Jo em dic Akil -i, en to desenfadat, li vaig oferir la mà. Va dubtar un moment, però acabà agafant-la amb la seva-. Amics?
    -Suposo.
    Bé, vaig pensar, un problema menys. Ara tocava la pèl-roja de la pistola. Acomiadant-me de la Fioele amb un gest de mà, vaig anar cap al meu nou objectiu. Havia de semblar confiat, i evitar clavar la mirada a la pistola. Esperava poder aconseguir-ho. Ella em va veure de seguida, i em va somriure segura de si mateixa.
    -Hey -va parlar ella abans que jo pogués dir res-. Tot bé?
    -Evidentment -vaig respondre imitant el seu to-. Com portes la primera prova?
    -De meravella -em va replicar-. Ja he parlat amb tres persones, tots molt simpàtics... i potser útils en un futur. Amb qui has parlat tu?
    Em vaig regirar una mica incòmode. Si la primera prova era una competició, aquella noia m’estava guanyant. M’hi hauria de posar amb més ganes.
    -De moment només amb una, aquella d’allà -li vaig assenyalar la zona d’on venia sense girar-me-. Es diu Fioele.
    -Violí, ¿no? -va somriure- Un bon nom. Tot i que no crec que sigui l’autèntic.
    -¿Per què? -li vaig preguntar, sorprès-.
    -Els noms tenen poder. Si aquí la gent fos tan intel·ligent com pretén ser, no el dirien. Clar que -va afegir amb una ganyota- no apostaria gaire per les capacitats mentals dels meus nous... -es va aturar buscant la paraula- companys.
    Vaig riure.
    -Sembla que no busques proximitat amb aquestes meravelles de per aquí -li vaig comentar, mirant al meu voltant i pensant que m’hauria d’afanyar a parlar amb més gent per superar amb èxit la primera prova-. De totes maneres, l’únic que compta per nosaltres és sortir d’aquí amb vida.
    Em va mirar inquisitiva i va preguntar:
    -Tu també ets dels que maten? -vaig assentir sense dubtar- Bé -va comentar, somrient, amb els ulls brillants-, doncs és un plaer conèixer finalment un dels meus.
    Al cap de poca estona tornava a estar sol, i ella havia marxat a buscar la següent adquisició. La vaig mirar amb admiració abans de posar-me a buscar algú més sacsejant el cap. Sense saber gaire cap a qui anar, em vaig fixar en l’asiàtica morena, que escoltava impassible el que li estava dient l’adolescent ros amb qui parlava, i el noi jove, que estava sol i es tapava les orelles amb les mans en un gest de pànic. Sorprès per la seva actitud davant d’una prova aparentment tan fàcil, vaig escollir la segona opció. Necessitava saber com algú de la seva edat havia arribat a una competició d’aquell nivell.
    M’hi vaig acostar amb compte. Semblava tan dèbil... em feia por espantar-lo.
    -Allunya’t -va grunyir abans que pogués dir-li res-. No em parlis. No t’acostis. No vull veure a ningú -i es va posar a plorar en silenci-.
    -Tranquil -vaig fer sobtat per la seva reacció. Lentament em vaig agenollar al seu costat-. Veus? No et faré mal. Només vull parlar.
    -No -em va contestar forçant un somriure-, només em vols matar -no li vaig contestar res; negar-ho hauria estat una mentida-. No vull parlar amb ningú -va afegir- perquè no vull confiar en algú que després em traeixi.
    Vaig sospirar. Començava a entendre com aquell nen havia arribat allà.
    -Ara mateix el que importa és superar la primera prova. És igual que després ens obliguin a fer coses pitjors. Cal que parlem. Que confiem els uns en els altres. No en tothom, evidentment; per això serveix parlar. És el moment de fer aliats, de decidir quins seran els teus amics en aquesta guerra que comença avui -dient-ho vaig començar a adonar-me’n: aquell era l’autèntic motiu de la primera prova-. Em dones una oportunitat?
    -Sí... -va murmurar traient-se les mans de les orelles i foradant-me amb els seus enormes ulls grisos- Suposo que sí. Quin és el teu nom?
    -Akil -vaig recordar el que m’havia dit la pèl-roja i per un moment em vaig penedir d’haver dit la veritat. Només per un moment-. I el teu?
    No va contestar. Potser encara no confiava en mi. Potser simplement era prou intel·ligent com per veure la importància de protegir la seva identitat... l’únic que encara no ens podien prendre. Va mirar al seu voltant, l’habitació immensa, la gent tensa que parlava amb persones a qui després matarien, les càmeres que hi havia per tot arreu. Va abaixar el cap i va preguntar alguna cosa que no vaig arribar a sentir.
    -¿Què? -vaig fer-.
    Va dubtar un moment abans de repetir-ho.
    -Abans d’intentar matar-me, em podries avisar? -no em mirava als ulls- No vull tenir-te a la llista d’amics quan vinguis a acabar amb la meva vida.
    -T’ho prometo -vaig contestar, sentint-me fatal i sabent que segurament no ho faria. Però ja m’havia acostumat a mentir-. Confia en mi, petit.

dijous, 19 d’abril del 2018

Dime "Te quiero"


Estás tan lejos que los
días pasan y yo te olvido.
Gente libre que siempre vuela,
advertidle, que no me tiene.
Recordad lo que he logrado.

Temo a la vida más que a la muerte,
estoy perdida y nunca me pierdo.

¿Quienes somos los que luchamos por un destino de fuego?
Irme sin ti es el sufrimiento, cuando
eres todo lo que quiero.
Rompen aquí las olas luchando contra el viento.
Ondeantes banderas, la victoria de la muerte.

Y cuando me alce al cielo,

sonriendo en tu recuerdo,
irguiéndome en la nada,
elevando las estrellas,
mantente siempre a salvo:
ponte en mis brazos
resistiendo el deseo,
estrechándome y diciendo “Te quiero”.

Tienes mi vida en tus manos,
enciendes mi corazón.

Que no importa que el día acabe, la noche será pasión.
Unidos por tantos lazos, de hierro el caparazón,
estaremos siempre atados,
recordando el pasado,
robando el presente,
endemoniados por este hechizo de luna hiriente.

divendres, 6 d’abril del 2018

Dansa de vida i mort



La vida i la mort
sempre entrellaçades
com figures mortals
que lluiten debades.

El seu joc de llum i ombra
que no aturen i no acaba,
tan aviat és una guerra
com el ball d’una balada.

Són les dues tan intenses
i besen amb tant fervor
que tot sovint es fereixen
i ens trenquem sota el seu plor.

L’una viu entre tenebres,
a l’altra li agrada el sol;
deixa-les que siguin lliures
i les veuràs alçar el vol.

Quan la mort ens reculli


Un a un se’ns emporta
sota el vel de la foscor
quan la mort es propaga
i arreu hi ha negror;
sota un núvol de boira,
sense que hi hagi estels,
deixarem eixa terra
enlairant-nos al cel.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

Risa histérica


Solo silencio,
solo silencio en su tumba.
Estaba muerto,
estaba muerto en silencio.
Para siempre;
para siempre callaría.
Y yo reía,
sin parar y en agonía;
me quería matar.
Me desgarraba,
me desgarraba el dolor
de aquel llanto interminable
que me reconcomía.

dimecres, 14 de febrer del 2018

Mort, dolor, culpa


Digueu-me ningú. Diu més de qui sóc que el meu nom real.

    No sóc ningú. No importo a ningú.
    Cada dia és igual, les mateixes escenes es repeteixen una vegada i una altra. El temps s'ha tornat gris, fins i tot els dies en què el sol brilla. I no hi ha canvis. Estic trista i no sé per què. Ningú comprèn que estigui tan apagada si tinc una vida que sembla feliç. No sé ni per què m'he posat a escriure això. Tampoc és que li importi a ningú. Però ho necessito, sentir que he compartit alguna cosa meva amb algú. Amb tu, encara que ni et conegui.
    Em fa mal cada paraula que escric. I cada alenada d'aire. Però aquestes són dues coses que seguiré fent tot i el dolor.

...

    El món no és com toca. Potser els altres no ho veuen, però jo sí. S'ensorra, s'apaga, es trenca; i sembla que ningú ho noti. Format amb una jerarquia extrema d'àngels i dimonis, governat per les lleis més antigues de totes; les de la mort i la vida. Somnis que s'esborren només néixer, gent assassinada i ningú que se'n preocupi.
    I tot perquè la visió de la majoria va ser suprimida, espatllada a voluntat perquè veiessin només el que havien de veure. El que havíem de veure. El menys important. Suposo que alguns no van ser espatllats. O no vam ser prou espatllats. Jo pertanyo a aquest grup, a aquesta minoria. La ciència ha posat un nom al que veiem nosaltres. En diuen "esquizofrènia". Diuen que estem malalts.
    Pots triar si creure el que t'explicaré o no fer-ho. No m'importa. Jo només et dic que és real. Del tot real.

...

    Per on començar? Començar per enlloc seria el millor però, desgraciadament, representa que aquesta història l'ha d'entendre una persona normal, un "espatllat". Sí, en direm així. "Espatllat" sona bé. I el cas és que a un espatllat se li han d'explicar les coses des del principi. Si no, no les entén.
    Nosaltres, els esquizofrènics, hi veiem. Veiem la realitat més enllà de l'aparença, veiem el que ha estat negat a la majoria; la realitat dels temps profunds. Veiem el que existeix i el que podria existir o haver existit. Veiem les possibilitats.
    Imagina't el món com si fos una partida d'escacs. Imagina saber qui és un peó, qui és el rei, i qui és la reina. Imagina conèixer cada sacrifici necessari, imagina saber que tot plegat només és un joc que mai acaba.
    Imagina tot això i potser seràs capaç d'imaginar-me a mi.

...

    Vaig néixer a Luima, el 1854. Tinc records detallats de quan era molt petita, molt més del que és normal. Recordo quan vaig néixer.
    Senzillament vaig aparèixer, en una cambra fosca, envoltada de sang i mort. Sola. Cap ser viu s'estava al meu costat per agafar-me i donar-me la benvinguda a aquest món, el món que vaig acabar odiant. Ningú estava amb mi per mentir-me dient que tot aniria bé. Ningú era al meu costat per advertir-me que dos-cents anys més tard encara estaria tirant endavant perquè era el que m'havia tocat.
    No vaig plorar. Que jo recordi, no vaig fer res. Potser una cara de sorpresa, la típica cara de sorpresa del nadó nounat que descobreix que no té pares, que és prou intel·ligent per comprendre tot el que està passant a la manera adulta, a qui ningú ha avisat que viurà per sempre. Res més, però. Una cara és tot el que vaig fer.

...

    Dolor. Opressió mental. Tortura.
    Vivim enmig d'aquests tres fets, i no ho veiem. Patim aquests tres fets, i ni ens n'adonem. Hem sigut mascotes, animals de granja, tota la vida. Som el bestiar d'aquells a qui idoletrem, aquells a qui durant mil·lenis s'ha rendit culte; àngels, déus. Dimonis. La Terra només és l'escorxador, el lloc on venen a matar-nos, on ens deixen perquè morim.
    Ara que sé, ara que he vist, preferiria no haver mirat. Preferiria haver mort només néixer. Clar que això mai va ser una opció.
    Tot estava planejat. Des del nostre naixement fins a la nostra mort. L'única cosa que no s'esperaven era que alguns recordéssim.