Ja fa temps que em vaig llegir els llibres de la saga "Percy Jackson" i "Els herois de l'Olimp", i ara fa un parell de mesos vaig acabar-me el primer de "Les proves d'Apol·lo" (sóc molt fan dels llibres de Rick Riordan). Des del primer moment que va sortir, em va encantar el personatge d'en Nico di Angelo, pels canvis que fa al llarg de la història i la realitat dels seus sentiments.
L'evolució que fa és impressionant: comença sent un nen alegre, confiat i innocent, obsessionat en el joc de cartes "Mite o màgia" i sense gaire coneixement de la vida; després de la mort de la seva germana Bianca (de la qual culpa a en Percy) tot ell es torna més obscur i permet que Mides l'enganyi dient-li el que vol sentir; el Percy el salva i en Nico s'adona que tot aquest temps n'ha estat enamorat. Fuig del Campament Mestís, no sense abans haver-los salvat a tots, i se'n va al Campament Júpiter; i tot és per fugir d'un amor que considera que és dolent. Enlloc és acceptat, tothom el troba estrany i terrible, li tenen por. Finalment, després d'haver tornat a evitar la destrucció de tots dos campaments, té la intenció de marxar per sempre. I llavors coneix en Will Solace, que l'accepta tal com és i que li diu que sempre ha tingut ganes de ser amic seu.
En aquesta altra saga que he començat, "Les proves d'Apol·lo", se'l veu sortint amb en Will Solace, completament feliç. Segueix tenint problemes amb les relacions socials, però la seva unió amb en Will li dóna tot el que necessita. Llegir els paràgrafs en què se'ls veu junts és felicitat pura.
En Nico es mereixia aquest final. Ell havia de ser feliç. Si us heu llegit algun dels llibres de la saga ho entendreu. El món no podia continuar estant bé si ell no ho estava.
Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.
En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.
Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.
En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.
