Hermano mío

            Querido hermano;

no es por tu culpa que murieron nuestros padres.

    ¿Sabes? Desearía que empezaras a valorar tu vida. Si tan solo pudieras darte cuenta del alivio que sentí al ver que, incluso cuando ellos ya no estaban, tú seguirías a mi lado... ¡Si solo dejaras de pelear, de abandonarte a la bebida, si solo pudieras perdonarte...! ¿Por qué no te das cuenta de todo lo que quiero decirte? ¿Acaso fue tu culpa que te mandaran a pelear en un sitio tan alejado?

    Aquella guerra monstruosa jamás nos había arrebatado nada. Sabíamos que estaba, pero todos los que hablaban de ella, todos los que morían en la lucha, eran desconocidos para nosotros. ¿Es que lo has olvidado? ¿Por qué no recuerdas lo felices que fuimos cuando te dijeron el lugar al que irías? ¡Un sitio tranquilo que no hiciera peligrar tu vida...! ¡Tu vida nos importaba, maldita sea! ¡A mí y a nuestros padres! ¡Incluso a ti!

    No tienes ninguna culpa de lo que pasó. Entiéndelo, por favor. Sus vidas se perdieron, ¡pero no por eso debes tirar la tuya a la basura! ¡No por eso van a volver! Desearía, hermano mío, que olvidaras el pasado y perdonaras los errores que ambos cometimos. Porque, aunque ellos ya no estén, yo siempre me quedaré para apoyarte, como he hecho hasta ahora...

    He tratado de decirte esto en numerosas ocasiones, siempre con la esperanza de encontrar las palabras adecuadas, aquellas que pudieran llegarte al corazón. Pero empiezo a pensar que unas palabras nunca van a lograr tal cosa, y que jamás podré recuperar al hermano que deseo, el que quiero de verdad.

    Porque, a pesar de todo, a pesar de lo que puedas pensar, te estoy agradecida por seguir luchando contra el dolor de nuestro pasado. Te agradezco todo lo que tratas de hacer por mí.

    Y, por encima de todo, te agradezco que sigas vivo.

    Gracias, hermano.

Luguria

Sigo lloviendo por ti

(Este poema no es mío, sino de Joan Sierra,

al que he mencionado anteriormente en este blog)

He llovido tanto que ya no sé cuándo empecé,

ni cuándo terminaré.

Me levanto y te busco;

no veo nada, la casa está inundada.

Abres la ventana.

Abres la puerta

de mi corazón.

Sacas el agua, me das la mano

y me libras del mar que he llorado.

Aunque no sé si es mío o tuyo;

solo espero que sea nuestro.

Me ahogo, intento salir del agua.

Me agarras de la pierna,

no me dejas ir.

Solo me hundes más.

Odio amar eso de ti. Odio amarte a ti.

Pero entonces, cuando me doy por vencido,

me llevas a la superficie

y me enseñas a nadar hasta la orilla.

Solo hasta allí.

¿Lo haces para que no vuelva a por ti?

Entonces, solo, salgo a la calle.

Sigo lloviendo.

Esta vez llevo paraguas para que no me miren;

pero el paraguas parece papel cuando te recuerdo,

y así es, vuelvo a estar mojado.

Esta vez no estás ahí para secarme.

No lo entiendo,

lluevo demasiado,

vuelvo a ahogarme,

y acabo ahogándome junto a ti.

¿Quieres que lo hagamos de nuevo?

No hay respuesta a esa pregunta.

Tú eres la respuesta y la pregunta.

No sé cómo.

Pero me encanta.

Eterna metralla

Valerós soldat que torneu de la guerra,

digue'ns per què el món ha d'acabar així.

En un infern de metralla, foc i bojos

que perden la ment encalçant l'enemic.

Vos sabeu el futur que ens espera,

¿per què doncs no atureu aquest joc?

¿No n'hi hagués prou de robar a la foguera

l'aire que li ofereix vida després de sa mort?

Normative - Capítol 5

Capítol 5:

Bogeria de foc

    Vaig mirar al punky del meu costat abans d’avançar una passa per situar-me sobre la línia blanca que acabava de marcar-se al terra, des d’on hauríem de disparar. Em vaig treure la pistola de la butxaca i vaig apuntar. Em tremolava el pols. No sabia per què.

    Em vaig veure com si, de sobte, em trobés fora del meu cos. Amb la pistola, el dit sobre el gallet i la mirada fixa endavant. L’objectiu a un tret de distància. El tacte de la pistola em transportava al passat, al dia en què s’havia torçat la meva vida i se n’havia destruït una altra. No podia disparar. En comptes de la diana, tenia davant meu el noi a qui havia matat. Vaig tancar els ulls. Només era un record, em vaig dir. Només... un... record.

    La gent del meu voltant apuntava entretancant els ulls. Van començar a ressonar trets i jo, sense obrir els ulls, els vaig imitar. Vaig deixar pas al punky. No m’atrevia a mirar on havia anat la meva bala, però sabia que havia fallat. Per culpa del passat. Altra vegada.

    Em vaig allunyar uns metres de la línia de tir, de la gent que disparava, de tot allò que formava el meu present. Abans d’inscriure’m a les llistes de Normative m’havia assegurat de poder guanyar les proves. Havia tornat a disparar amb l’esperança que, si m’entrenava prou, aconseguiria deixar de pensar en el nen a qui havia assassinat quatre anys enrere. M’havia preparat per tornar a matar. ¿Per què no podia disparar a una simple diana? Sentia una necessitat imperiosa de pegar, de trencar coses, de fer mal a qui fos. Però era presoner de les meves pròpies cadenes, que m’impedien actuar amb llibertat.

    Algú se’m va posar al costat. Em vaig girar amb ganes de fer-lo fora i vaig veure que era el nen d’ulls grisos. El foc que em cremava es va apagar al veure’l. D’alguna manera, produïa un efecte calmant.

    -¿Per què no has disparat al centre? -va preguntar amb veu neutra- He vist els teus informes. La teva habilitat és el tir. No em crec que hagis fallat... si no era la teva intenció.

    Em vaig girar cap a ell amb la ràbia que tornava a encendre’m.

    -¿I què si he fallat? Només és una prova -li vaig aguantar la mirada un moment i després vaig acotar el cap-. ¿Per què vens?

    -Curiositat -va fer, encongint-se d’espatlles-. Em dic Nahuel, per cert. Volia estar segur que la teva identitat era certa abans de confiar-te qui sóc.

    -¿Però què li passa a la gent d’aquí amb els noms i les identitats? -vaig riure de mala gana- Tampoc és com si fóssim de la secreta ni res.

    Ens vam quedar una estona en silenci. Cada pocs minuts avançava una nova parella en direcció a la línia blanca. Apuntaven. I disparaven. Vaig concentrar-me en el ritme de la prova: silenci; apuntar; disparar. A la fi va comentar:

    -¿No és curiós? Normative ens fa lluitar entre nosaltres fins per aconseguir el berenar, però en canvi no hi ha hagut ni mica de competitivitat en la primera prova. ¿Per què?

    No hi estava d’acord, però tampoc em va semblar necessari comentar-ho.

    -¿Has guanyat? -va ser tot el que vaig dir. Va assentir lleugerament rígid- No sabia que Niels fos tan mal tirador.

    -I no ho és -va replicar-. Però jo sóc bo. És difícil superar-me... -per la mirada que em va llançar, no hauria pogut dir si em reptava o jugava amb mi. Es va encongir d’espatlles- Suposo que algun dia ens tocarà enfrontar-nos. Serà interessant.

    No havia acabat la frase quan es va sentir un crit. Ens vam girar cap al lloc d’on provenia. La pèl-roja mirava amb els ulls brillants de fúria el marcador de la pantalla que hi havia sobre la seva diana. Hi deia: 1r jugador-9 ; 2n jugador-10.

    -Sembla que no li agrada perdre -va comentar Nahuel en veu baixa-.

    La tia es va treure la pistola de la funda que portava penjada a la cintura i la va aixecar cap al sostre. Els adolescents del seu voltant se’n van començar a apartar, fins que només van quedar ella i el seu contrincant al mig d’un cercle de gent que s’empenyia. Va apretar el gallet. Una vegada. Dues. L’habitació ressonava amb els seus trets, i uns quants nois es van posar les mans a les orelles.

    Abans del tercer tret, va canviar totalment la direcció del canó de l’arma. Sense donar-nos temps per reaccionar, va disparar contra el noi castany que es mantenia dret al seu costat, retorçant-se els dits. El cos va caure amb un cop sec. Una noia li va córrer al costat per prendre-li el pols, però jo ja sabia que no era necessari. El castany havia mort.

    La pèl-roja semblava nerviosa. Va passar-se la pistola d’una mà a l’altra, es va aturar i va repetir el gest. Em vaig trobar amb la mirada d’en Damien, que s’havia mantingut apartat. Expressava pànic. El típic pànic de quan una tia del teu institut es torna boja i li dona per matar la gent.

    Sí, ho sé. És una cosa que passa tots els dies.

    Acomiadant-me ràpidament del Nahuel em vaig acostar al meu amic ros. No veia en Niels, i per algun motiu això em va preocupar. De seguida que vaig arribar a on es trobava, em va agafar pel braç i em va allunyar de la multitud.

    -El Niels -va fer amb veu trencada-. ¿On és el Niels?

    -Ha marxat després de perdre -va contestar Nahuel, que m’havia seguit, abans que jo pogués dir res-. No sé a on es dirigia, però ha anat cap a la zona de les habitacions.

    Me’l vaig mirar, sorprès. No se li escapava res. No fallava a les proves. Era capaç de seguir les converses d’altra gent sense que s’adonessin que hi era. Tot i la seva edat, tot i la tristesa que habitava els seus ulls, aquell nen em feia cada cop més por.

    -¿Què ha passat? -va murmurar en Damien- ¿Per què ha perdut?

    Va clavar la mirada en el noi d’ulls grisos amb intensitat, com si aquest gest li pogués donar la resposta que buscava. La preocupació li entelava els ulls.

    -Esperava que els assassinats no comencessin fins d’aquí a uns dies. A partir d’ara, un comptador ens sumarà punts cada cop que superem una prova o que matem a algú -va acotar el cap-. El Niels... no està acostumat a perdre. Voldrà guanyar. I em fa por que això el faci caure. No vull...  no vull que ningú li faci mal.

    -D’acord -li vaig respondre-. Jo tampoc ho vull. Anem a buscar-lo abans que la multitud embogeixi.

    Gairebé esperava que en Nahuel ens acompanyés, però no ho va fer. Es va limitar a assentir amb el cap i marxà en direcció contrària, deixant-me amb un sentiment estrany. Em vaig girar cap al Damien intentant somriure.

    -Vinga, amic -el vaig mirar als ulls-. No et preocupis encara.

    Alguna cosa havia canviat en els passadissos de les habitacions quan els vam recórrer buscant el Niels. Els nois amb qui ens vam creuar ja no semblaven amigables; tenien les mandíbules serrades i ulls de sospita. Des de la primera mort, tothom al teu voltant era un enemic. Tots podien clavar-te un punyal a l’esquena quan menys t’ho esperessis, trair-te per pujar al carro d’algú amb més possibilitats de guanyar.

    Res d’això em preocupava. El Niels era poderós, més que la majoria gràcies al seu do. Estava segur que quedaria bastant amunt en les puntuacions de les proves utilitzant només el seu físic espectacular i la tranquil·litat que mostrava en tot moment. I en Damien també em seria útil. Els seus coneixements sobre el lloc, tot allò que el seu germà li havia explicat de les proves, podien significar la supervivència quan comencés el caos. Si és que encara no havia començat.

    També m’agradava tenir l’aprovació de la pèl-roja. M’estava bé que fos ella qui cometia el primer assassinat, perquè la por que amb això causaria m’estaria permetent girar la situació al meu favor. Si hi sumàvem el fet d’haver guanyat el Yukio en combat i la bona relació -si és que se’n podia dir així- que havia aconseguit amb el Nahuel, m’estava envoltant d’un bon equip.

    Des del principi havia sabut que guanyaria. Però no em podia relaxar; havia fallat la prova de tir, i m’havia d’assegurar que no tornés a passar. Amb les celles arrufades, vaig obrir la porta de la nostra habitació, on havíem decidit mirar primer, però ell no hi era. La vaig tornar a tancar.

    -¿A on anem ara? -va preguntar en Damien, nerviós-.

    Vaig donar una ullada al nostre voltant.

    -¿El teu germà et va parlar d’algun amagatall secret? -davant de la seva negativa, només vaig poder encongir-me d’espatlles- Doncs no ho sé. Seguim explorant passadissos. Potser en algun el trobarem.

  

    No el vam trobar fins al cap de mitja hora. Els cops de metall contra metall ressonaven per unes escales que baixaven cap a la part més recòndita de Normative. Vaig mirar en Damien inquisitivament; com jo ho veia, si el Niels realment estava allà, el millor que podíem fer era deixar que la lluita seguís el seu curs i el nostre amic guanyés per la seva pròpia mà. No teníem cap dret a ficar-nos-hi.

    Però en Damien no compartia la meva opinió. Em va agafar el braç amb força i va córrer escales avall. El vaig seguir a desgrat, tot i que també sentia curiositat per com devia lluitar el noi més seductor que havia conegut mai.

    En un replà de les escales es trobaven dues siluetes que combatien amb ràbia, llançant-se endavant per descarregar un cop darrere l’altre amb tanta velocitat que era difícil de seguir.  Tot i la rapidesa, em va sorprendre adonar-me que en cap moment l’estocada arribava a l’objectiu. Ens hi vam acostar una mica més, prou com per distingir que un dels dos era, efectivament, en Niels. L’altre era més prim i baix d’estatura, però ho compensava amb un moviment constant i una agilitat sorprenent. Els cabells, llargs i negres, li volaven cada cop que esquivava la porra del Niels.

    En Damien m’agafava el braç amb força, amb els ulls clavats en l’escena que teníem davant. El que per mi era simple curiositat, per ell era pur terror. Va afluixar una mica la pressió amb què m’agafava, i per un moment em vaig tranquil·litzar. Però, de sobte, es va llançar endavant. Va córrer cap als dos combatents i es va situar entre el Niels i l’altre, desarmat, en el mateix moment en què el noi més baix dirigia un punyal al pit del nostre amic. Després d’això tot va anar molt ràpid. Adonant-se del que estava a punt de passar, el Niels es va quedar paralitzat. El seu oponent va reaccionar de la millor manera possible, donades les circumstàncies. Incapaç d’evitar el cop, va frenar l’impuls desviant la fulla cap a un costat. El punyal es va clavar al braç d’en Damien, que va tentinejar.

    Mirant amb hostilitat el Niels, el jove de cabells negres va arrencar-se una tira de tela de la samarreta i, traient amb compte el ganivet, la va utilitzar per aturar la pèrdua de sang. Va eixugar la sang del punyal passant-ne la fulla pels texans grisos que portava i va renegar en veu baixa abans de girar-se cap a mi.

    -¿Anaves amb ell?

    M’hi vaig acostar sense gaires ganes. El comportament d’aquell noi m’era incomprensible. ¿Per què salvava la vida d’algú que acabava d’espatllar-li la lluita? ¿Per què no veia positivament acabar amb dues persones en comptes d’una? El resultat hauria sigut l’obtenció de més punts. ¿Potser el preocupava la possibilitat que, si no ho feia, jo m’afegís al combat? Era possible que mirés d’evitar un dos a un. Va dirigir-me una mirada fosca i impenetrable. No, el motiu no tenia res a veure amb els punts. Estava ajudant el Damien perquè sí. Per una raó tan simple com que el cop no anava dirigit a ell.

    -Sí -vaig replicar-. És amic meu.

    -Ajuda’l a caminar. Ho necessita -no vaig fer gest d’acostar-m’hi. ¿i si era una trampa? Va posar els ulls en blanc-. Et preguntes per què he desviat el cop. -no vaig respondre-. M’ha semblat que és dels que entren a Normative perquè toca, i no perquè vulguin. No estic disposat a acabar amb la vida de les poques persones civilitzades que es poden trobar aquí.

    -El Niels és bo -va gemegar en Damien-. Si no vols fer mal a les persones civilitzades -va afegir amb dificultat- deixa de lluitar amb ell.

    L’altre va esbufegar.

    -Doncs per ser civilitzat no sembla que li importi gaire matar. A més, és ell qui ha atacat primer. No em faig responsable de les conseqüències que comportin les accions estúpides.

    Em vaig posar alerta. En Niels ja havia matat. Això significava que ara la seva puntuació devia estar per sobre de la meva. M’hi vaig acostar vigilant els seus moviments. La tela blanca amb què el noi del punyal havia embenat el braç del Damien ja estava xopa de sang. Vaig analitzar les meves possibilitats. Tenia quatre opcions: o marxava d’allà i m’entregava a la lluita pels punts, oblidant-me dels meus amics; o ajudava en Damien a sortir d’allà i el portava a la infermeria, que em costaria de trobar; o em creia que el de cabells negres no ens volia enganyar i deixava que la situació continués com una conversa normal i corrent. La quarta opció era aprofitar que estava distret per atacar-lo a traïció, aconseguint els meus punts i protegint els amics alhora.

    En Damien, aliè als meus pensaments, va allargar el braç cap al jove de cabells negres i li va somriure dubitatiu.

    -Sento haver-vos interromput. Em feia por que li fessis mal -va acotar la mirada. Alguna cosa en el seu to em deia que la disculpa anava més pel Niels que per l’altre-. Ens coneixíem d’abans de Normative, i tot i que no sóc gran cosa en batalla el meu primer instint ha estat protegir-lo -darrere seu, en Niels es va regirar incòmode-. Em dic Damien, per cert.

    -Ethan -va replicar el del punyal encaixant amb ell. Se’l va mirar pensatiu un moment i va afegir:- em recordes un noi que he conegut aquest matí. Busca’l, es diu Bitha. T’anirà millor la seva companyia que la d’aquests dos.

    Després d’assenyalar-nos amb un gest sec se’n va anar escales avall, sense mirar enrere. Fins aleshores no em vaig fixar en l’aura de poder que desprenia. Arribaria un moment  en què m’hi hauria d’enfrontar. I, de sobte, no estava tan segur de poder guanyar.

Fénix Oscura

Toda rayos y cenizas,

tan cambiante, tan cretina,

como el buitre que devora

ésta vida que has tenido.

Eres pura adrenalina

y me das lo que necesito;

soltando mi rabia,

volviéndome adicto.

Como el peligro que acecha

es lo que tú me produces:

una jaula y tanta gloria,

mi pura fénix oscura.

Record d'una rosa

Ja fa dies, potser anys,

que mon cor segueix la flaire,

únic regal de la marxa

que implacable el va trencar.

I no és fins el bosc d'espines,

ple de sang i de bellesa,

que l'olor d'aquestes roses

li recorda el teu oblit.

No sé quan la vida acaba,

ni tan sols si sé estimar;

però aquesta teva flaire

fins la mort em seguirà.

Por el beso que nunca tuve

Por lo que a mí respecta, ¿qué decirte?

si me dejaste tirada y aun así pudiste irte.

¿Qué pensar de los deseos que solo a ti te confié

cuando tú me abandonaste por tratar de hacerme bien?

Echo de menos los abrazos que jamás llegué a pedirte,

y me lleno de añoranza al pensar estar contigo.

¿Dónde fueron tus promesas, que ya el viento se llevó?

Tal vez duerman con las penas

que adornaron nuestro amor.

Només somric

I en la nit brilla

el teu record.

Estrelles d’ambre,

il·luminant-te,

fent que t’elevis

per sobre els altres.

Veig en la fosca

el temps que marxa

i sense caure-hi

només somric.

Vers d'amor 7

Enrosca les cames,

mira el llit i avança,

estreny-me d’amor;

que la llum ens encalça.

Normative - Capítol 4

Aquest és, de moment, el meu capítol 

de Normative preferit, així que

només puc esperar que us agradi.

Capítol 4:

La katana de Yukio

    Ens va conduir fins la sala dels elevadors i, des d’allà, vam seguir un altre passadís. La Scarlett caminava darrere nostre, en silenci, una mica apartada. Encara devia portar l’arma a sobre, vaig pensar. Hauria d’estar atent per si canviava de mans.

    En Damien, el Niels i jo avançàvem de costat, parlant el mínim. Amb el balanceig dels braços al caminar vaig fregar el d’en Niels, i em va recórrer un calfred. La seva pell era càlida, agradable. Em vaig forçar a recordar que no em podia agradar el Niels perquè, ¡joder!, jo no era gay. I tampoc em podia distreure del que havia anat a fer a Normative. No podia sentir. No podia estimar. Només matar. Matar. Matar.

    Matar, matar, matar. El record de la sang calenta regalimant-me pels braços pàl·lids, la fredor de l’aire contra la meva pell mentre el cor se’m congelava. Els ulls d’aquell noi a qui mai coneixeria que perdien llum, vida, humanitat. I l’odi. L’odi que vaig sentir per part del pare el dia del judici. L’odi del públic que seguia les paraules del jutge amb expectació, esperant el veredicte final. La gent que em volia veure mort. Mort, matar, sang, odi, foscor. Se m’emportaven com havien fet aquella vegada, quatre anys enrere. No em volia tornar a perdre. No em podia tornar a perdre. Feia massa mal.

    Les nostres passes ressonaven per l’estret passadís. Sentia una llàgrima regalimant-me galta avall, però la llum era massa tènue com perquè ells ho vegessin. No m’imaginava què devien estar pensant els altres en aquell moment; m’hauria agradat saber-ho. En Damien tremolava. Potser era pel fred. Allà dins hi feia molt de fred.

    Però potser no era el fred, el que el feia tremolar.

    En canvi, en Niels caminava amb seguretat. La seva samarreta negra, de màniga curta, feia onades als corrents d’aire. La seva expressió era seriosa, potser absent. ¿En qui devia pensar el noi que podia tenir a qui volgués?

    Finalment vam arribar a un punt on el passadís s’obria per transformar-se en una habitació immensa semblant a un gimnàs. El terra estava encoixinat, i les parets ocupades per espatlleres metàl·liques. Al centre de la sala hi havia una munió de gent, tots armats i llançant-se cap endavant contra alguna cosa que no arribava a veure. Ens hi vam acostar. El Zakary somreia amb suficiència.

    Ens va fer aturar-nos a uns deu metres de distància.

    -Disfruta l’espectacle -va xiuxiuejar-.

    Es va sentir un crit de guerra des del centre del grup. Una espasa va segar l’aire amb un xiulet i va fer caure tres dels nois que l’envoltaven. Amb la següent estocada de l’arma la vaig poder distingir: era una katana japonesa. ¿Llavors era el Yukio, el que lluitava contra tots aquells?

    Un nou moviment de la katana va fer caure cinc adolescents més, deixant al descobert la persona que l’empunyava. Un noi japonès una mica més jove que jo dansava espolsant-se els atacants de sobre amb un sol moviment d’espasa. La seva rapidesa i habilitat eren impressionants, així com la gràcia dels seus moviments. No vestia cap armadura. Les seves robes eren blanques, simples, i ressaltaven la morenor del seu cos. Va acabar el combat sense haver donat cap mostra de cansament, fent una reverència a tots els rivals vençuts.

    M’hi vaig acostar. Yukio s’estava guanyant la popularitat a força de guanyar, i jo estava decidit a aprofitar qualsevol tècnica que funcionés. Tot i saber el risc que suposava, necessitava el respecte de tants com pogués.

    -¿On són les espases? -vaig preguntar amb indiferència, passejant la mirada pel gimnàs- Vull un combat amb tu.

    La seva expressió no va patir el més mínim canvi. Em va indicar la porta d’una habitació interior sense obrir boca i es va asseure amb les cames creuades.

    Vaig tornar al cap de poca estona. L’espasa que havia escollit jo no s’assemblava en absolut a la seva katana, però la sentia molt més còmoda al tacte. La meva era una de les anomenades bastardes, d’empunyadura gruixuda adaptable i fulla de tall fàcil. Yukio m’esperava dret, amb l’espasa clavada al terra i la mirada baixa. El vaig envestir, pensant que aquest moment seu de distracció era idoni. Sense ni tan sols mirar-me es va fer a un costat, esquivant la meva espasa, i em va tornar l’atac. Vaig aconseguir aturar el cop, però la seva força em va fer tremolar. No podia perdre, em vaig dir. No sabia perdre. L’única opció era guanyar.

    Aquesta vegada no vaig dirigir el cop al tors, sinó a les cames. Si aconseguia desequilibrar-lo tindria la batalla guanyada. No ho vaig aconseguir per poc; a l’últim moment va saltar per sobre de la meva bastarda, però li vaig fer un tall al turmell. Em va envair una sensació de plaer al sentir el seu esbufec de dolor, i aquest instant de distracció per part meva el va utilitzar per colpejar la meva espasa amb la seva katana, fent-la caure a terra i deixant-me sense arma.

    Vaig haver de recórrer a tot el meu autocontrol per no abandonar. Em vaig aferrar a l’última opció que em quedava: provocar que també ell perdés l’espasa. No s’ho esperava. I jo ho sabia. Quan vaig saltar sobre seu ja era massa tard; vam caure els dos a terra i vam rodolar barallant-nos per la katana.

    Lluitant contra Yukio en el cos a cos més difícil que havia tingut mai, vaig arribar a veure per uns instants en Damien i el Niels que em miraven. Els seus ulls brillaven amb admiració. Seguien cada moviment del combat. No podia fallar. No podia perdre. Els havia de demostrar que era el millor.

    Amb un últim cop sec li vaig fer perdre l’arma. Em va donar un cop de puny a la cara, i jo l’hi vaig tornar. Ja no estava preocupat. Aquell noi era el millor espadatxí que havia conegut fins ara, potser el millor que coneixeria mai, però el seu cos no estava preparat per una lluita a cops de puny. Era de complexió més aviat prima, fibrat però sense músculs marcats. Fàcil de vèncer.

    Tot i això, en Yukio es negava a perdre. Cada cop em pegava amb menys força, però seguia intentant-ho. Em va donar una patada amb el peu ferit i se li van omplir els ulls de llàgrimes pel dolor.

    -Deixa’m -va gemegar, esgotat-. Tu guanyes.

    El vaig deixar anar. Fins i tot després d’haver-lo vençut, no podia evitar sentir un gran respecte per aquell noi japonès que lluitava com si ballés, amb suavitat, amb elegància. Li vaig donar la mà.

    -Ets el millor contrincant amb qui m’he enfrontat mai -li vaig comentar amb sinceritat-. M’alegra que ens haguem conegut.

    -No cal que digui que tu també has sigut el meu millor rival -va riure, aixecant-se amb dificultats-. Mai ningú m’havia guanyat. No m’agrada perdre.

    -Em sembla que avui ho ha vist tothom -vaig replicar-. Però vine. T’hem anat a buscar per parlar d’un tema concret, i ja hem perdut molta estona. Necessitem que ens diguis el que sàpigues sobre l’arma de Nickson. ¿Qui et va dir que la trobaries aquí?

    L’expressió se li va enfosquir.

    -No estic autoritzat a parlar d’això -em va respondre amb un to gèlid, i va desaparèixer entre la multitud-.

     -¿Per què s’havia de tancar en banda? -es va queixar en Damien mentre els explicava com havia anat la conversa amb Yukio- Aposto a que sap molt més del que aparenta.

    -A mi em preocupa més el que ha dit abans de marxar -va comentar en veu baixa la Scarlett, parlant per primera vegada des de feia molta estona-. “No estic autoritzat a parlar d’això”. ¿Autoritzat per qui? ¿Pel director? És l’única persona que ens pot donar ordres, dintre de Normative. Qualsevol altre adult que ho fes aniria en contra de la llei.

    Ens vam quedar en silenci. En Zakary va començar a tirar pel passadís que havíem utilitzat abans i els altres el vam seguir. En Damien tenia raó; Yukio sabia molt més del que aparentava. Però de moment em semblava millor deixar-li l’espai que necessités. Algú tan lluitador no revelaria el secret al primer que ho intentés. Si volíem que ens expliqués el que sabia calia demostrar-li que estàvem en el mateix bàndol; al matí següent seuria amb ell al menjador i miraria de parlar-hi. Li proposaria una aliança si em donava tota la informació que tingués.

    Al cap d’un moment ja tornàvem a ser a la sala on havíem començat, la dels elevadors. Ens disposàvem a pujar cap a les habitacions quan la veu del director va començar a ressonar per tot l’edifici.

    -Que tots els estudiants es dirigeixin al menjador. Hi haurà una petita prova per aconseguir el berenar. Porteu del gimnàs l’arma de tir que millor us vagi. La necessitareu.

    Vaig tancar els ulls. ¿Hauríem de combatre fins i tot per tal d’aconseguir el menjar? ¿O seria una prova senzilla, com la del matí? Cansat, vaig tornar a obrir-los. No importava. Fos el que fos i contra qui fos, la superaria. El tir era el meu fort. Era estúpid preocupar-se. Vaig mirar els meus companys.

    -¿Algú necessita anar al gimnàs a buscar armament? -els quatre van negar amb el cap- Doncs comencem a tirar cap al menjador -i vaig afegir amb to sarcàstic- Deixem-nos sorprendre amb l’originalitat d’una nova prova.

    El menjador començava a omplir-se de gent. Per primera vegada em vaig adonar de la quantitat d’adolescents que hi havia; molts més dels que havien arribat a la sala dels elevadors amb mi. Hi devia haver més grups, vaig deduir. Uns tres o quatre grups de quaranta persones cadascun. Unes cent-cinquanta persones en total.

    Uns monitors encaputxats i amb ulleres fosques perquè res els distingís els uns dels altres i nosaltres no els poguéssim reconèixer ens estaven repartint en files. Les files s’organitzaven per parelles. A mi em van posar al costat d’un noi bastant més gran que jo, que tenia la boca tapada per un buff de calavera i els cabells d’estil punk. Portava els costats del cap rapats, i la part del centre realçada en una cresta de coloraines. No li vaig preguntar com es deia. Ell tampoc va demanar el meu nom. Ara érem rivals.

    El menjador semblava més gran ara que tothom estava ordenat. S’havien format cinc files de quinze parelles cadascuna, tots mirant la paret oest, que s’alçava blanca i daurada. Es van obrir unes comportes quadrades davant de cada filera d’estudiants, i tot seguit hi van aparèixer hologrames de dianes.

    ¿Competició de tir? La tenia guanyada. Cap punky, per gran que fos, em podia superar. El que no entenia era la relació de la competició amb el berenar. Potser només berenaria el guanyador. Com fos, no importava. Inconscientment ja estava calculant el moviment que em caldria per arribar amb un únic tir al centre de la diana des de la distància a què ens trobàvem. Si no hi havia canvis, eren uns vuitanta metres. Amb la meva MP-TB d’últim model seria un tir fàcil i net.

    Em vaig girar per veure qui era la parella de darrere nostre i em vaig sorprendre de trobar-hi el nen d’ulls grisos amb Niels. El Niels estava tan tranquil com sempre, somrient despreocupadament. Els ulls grisos del nen, al contrari, havien canviat. Els tenia buits. Mirava fixament el terreny mentre se li desplaçaven d’un punt a l’altre calculant la distància de tir. Els cabells, negres i despentinats, li queien amb suavitat fins a mitja cara, i tenia els llavis tan apretats que es convertien en una línia blanca. Ni tan sols em va veure.

    Una mica més enllà vaig veure en Damien amb una noia de cabells fúcsia que anava vestida amb una samarreta d’unicorns. Parlaven animadament, i tot i que no vaig poder sentir el que deien el seu llenguatge corporal era amistós. Se’m va escapar un esbufec. ¿Realment li calia caure bé a tothom? En uns minuts estarien competint. Que es centressin en la prova i deixessin estar el que fos de què estiguessin parlant. Però ja sabia que el meu amic no em faria cas.

    Vaig esperar que ens avisessin de quan podíem començar sentint-me tens. Feia temps que no mostrava en públic les meves habilitats com a tirador. En aquell moment, quan havia comès el crim, la publicitat hauria estat massa negativa, i no m’hi podia arriscar. Des de llavors només havia practicat la punteria dins de casa o al bosc, on no em podia veure ningú. ¿I si algú em reconeixia?

    Un mal pressentiment em va fer girar-me amb la pistola a la mà. El noi d’ulls grisos em mirava com feia temps que no em mirava ningú. Per uns segons vaig tenir por i l’instint em va obligar a posar el dit sobre el gallet.

    Però els seus ulls van passar de llarg i la sensació va acabar. ¿Tan paranoic estava? ¿Per què tenia tanta por? L’escorpí em cremava el clatell. I llavors la prova va començar.

Normative - Capítol 3

Capítol 3:

Smith i Nickson

    El menjador estava ple de gent. Joves de totes les edats, majoritàriament entre quinze i divuit anys, pul·lulaven per la sala buscant un lloc buit. En Damien em va fer un gest de mà i vaig anar a seure al lloc que m’havia guardat. Prop nostre es trobava la gent que havia conegut: la pèl-roja, el nen d’ulls grisos i mirada trista, la Fioele i el Niels. La Chenoa, en canvi, es va asseure a l’altra punta del menjador.

    Just davant nostre s’havia col·locat la noia de cabells malva que havia vist sortir de l’habitació del costat. Tenia els ulls d’un blau intens, gairebé elèctric, emmarcats per unes pestanyes negres i espesses. Tenia els llavis del mateix color que els cabells, probablement gràcies a algun pigment que es devia haver injectat. Es va treure de la butxaca una microleta d’orde oral i li va donar algunes indicacions en veu baixa.

    Un noi baixet i espigat de cabells platejats es va asseure al meu costat donant un cop a la taula. El vaig observar amb curiositat. Estava molt tens, i es mossegava els llavis amb ràbia. S’hi havia fet sang, però allò que l’irritava el tenia tan centrat que no se’n va adonar. Portava una ronyonera morada. En va treure bolígraf i paper, i tot seguit es va posar a escriure amb presses. Em va allargar la nota.

            >> Quan fa que la Scarlett és aquí?

    Vaig negar amb el cap i vaig escriure sota del seu missatge:

            >> Qui és la Scarlett?

    Dissimuladament, va moure el cap en direcció a la noia de cabells malva, que seguia distreta parlant pel seu aparell d’alta tecnologia.

            >> No ho sé; quan he arribat ja hi era. ¿Per què et preocupa?

    Va fer lliscar les mans sobre la ronyonera amb un aire protector i es va passar una bona estona escrivint abans de contestar:

            >> Té una cosa que és meva. No l’he vist robar-m’ho, però només ho pot haver fet ella. Si tingués l’hora en què ha arribat i l’hora en què ha marxat de l’habitació podria posar-ho en relació amb l’hora en què m’he adonat que no ho tenia. D’aquesta manera podria demostrar que ho ha fet en el temps restant. Però si no tinc les hores només hi ha una altra opció.

    Vaig somriure a l’adonar-me de tot el que m’estava mostrant sobre ell. Una ment lògica, matemàtica. Un objecte que li importava molt, pel que semblava cobejat per altres estudiants. Havia de dormir en una habitació propera a la meva i la de la Scarlett; d’altra manera no tindria manera de saber quan n’havia sortit. I, sobretot, el detall que millor podria utilitzar: ell i la Scarlett es coneixien. No es queien bé. Interessant.

            >> ¿Com et dius? ¿I què faràs?

    Em va somriure amb els ulls negres entretancats i brillants.

            >> Zakary, Zakary Smith. Ara ho veuràs.

    Es va posar dret adoptant un posat amenaçador. Mirava fixament a la noia de davant meu, i ella va tardar només uns segons a notar-ho. M’esperava algun instant de dubte per la seva banda, però no el va tenir. Li va somriure amb seguretat i un punt de seducció.

    -¿Sí? ¿Zakary? -va mirar-lo primer a ell i després a mi, i va posar els ulls en blanc- No em diguis que l’has implicat en això. Saps perfectament que ho hem d’arreglar entre nosaltres, i que qualsevol tercer molestarà.

    -Només vull que m’ho tornis -va xiuxiuejar el Zakary amb odi-. És meu.

    -Era teu -va replicar ella, posant un èmfasi imprudent (o això em va semblar) en l’“era”-. Ja no ho és. I, ¿saps per què? Perquè això només ens serà útil si ho té algú que pugui passar a l’acció. Algú que no tingui por a la mínima.

    El reptava amb cada paraula. Si no ara, en algun moment hi havia hagut confiança entre aquest dos. Me’ls vaig mirar, seguint les seves paraules com seguiria un partit de tennis. La situació dintre de Normative es començava a posar interessant.

    -Em vau triar a mi -li va respondre el Zakary- perquè volíeu algú de qui us poguéssiu fiar. Els altres no confien en tu, ja ho saps.

    -¿Creus que m’importa? Jo només vull utilitzar-ho. Després quedarà clar qui tenia raó, friki.

    En Zakary es va abalançar sobre la noia per sobre la taula, cridant: ¡Puta de mierda! Em vaig enretirar. M’interessava la baralla, però no volia ficar-m’hi. I no volia escollir bàndol fins saber de què es tractava. Ella va esquivar hàbilment la seva envestida i li va tornar el cop, que el va llençar cap enrere. Em va llançar una mirada ràpida i va rodolar per sota la taula en un intent de fer-la caure agafant-li les cames. La Scarlett va estar a punt de perdre l’equilibri, però de seguida el va recuperar i es va venjar amb un cop de peu a les costelles.

    La lluita estava clarament desequilibrada a favor d’ella. En Damien, que l’havia començat a seguir cap a la meitat, es va llençar cap a la noia de cabells malva i la va llençar a terra.

    -¡Pareu! -va cridar, i vaig odiar la seva noblesa. ¿No podia simplement deixar que les coses seguissin el seu curs?- ¡Pareu d’una vegada, joder!

    En Niels també es va aixecar. Va agafar el Zakary per les espatlles i el va ajudar a aixecar-se vigilant que no tornés a atacar. Va mirar en Damien amb els ulls foscos, preocupat.

    -¿Què ha passat? -va fer. Vaig estar a punt d’alçar els ulls al cel-. ¿Com ha començat la baralla?

    -Ella ha agafat alguna cosa que li pertanyia a ell -vaig contestar, i tots es van girar cap a mi-. Si ho he entès bé, és un objecte perillós la custòdia del qual han assignat al Zakary. Ell l’ha guardat a la seva ronyonera i ella l’hi ha pres un moment en què ell l’havia deixada a la seva habitació. El pla del Zakary era mantenir-la en secret; el de la Scarlett, utilitzar-lo i demostrar a la resta de gent implicada que tenia raó i que passar a l’acció era la millor solució.

    En Niels va xiular amb admiració. En Damien em va somriure, sorprès.

    -Una petita venjança per haver sigut més observador que jo pel que fa als cercles numerats elevadors -li vaig picar l’ullet-. T’havia de demostrar que també sóc impressionant, i ¿no ho he aconseguit?

    Vam riure junts, però alguna cosa em va fer aturar-me. Vaig girar el cap i em vaig trobar amb els ulls de por del Zakary, que intentava lliurar-se de la grapa de ferro d’en Niels.

    -Per favor... deixa’m -el noi més atractiu no va fer gest d’apartar-se-. Ella encara ho té. Li he d’agafar. Per favor.

    -Deixa’l -va comentar en Damien-, tampoc ens pot fer res. És dèbil -tot i les seves paraules, semblava compadir-se del noi-.

    En Zakary el va fulminar amb la mirada, però no va dir res. Se’m va acostar vacil·lant. Enmig de la baralla se li havia estripat la dessuadora grisa que portava, i es tocava amb compte el braç esquerre com si li fes mal al contacte físic. Va obrir molt els ulls, en una expressió que desbordava innocència, i em va demanar que l’ajudés a treure’s la jaqueta.

    El vaig maleir en veu baixa per demanar-m’ho a mi, però vaig fer el que volia. Al veure la ferida, se’m va escapar una exclamació: més profunda que una cremada, li havia deixat tota la pell del voltant ennegrida, i començava a agafar un color verd-grisós.

    -¿Com t’ho ha fet? -vaig exhalar- ¿Què ha utilitzat?

    -Ja ho saps -va replicar-. Si has deduït tota la història sobre l’arma de Nickson d’una conversa de pocs minuts, pots entendre què ho ha provocat -sí, ho sabia, però necessitava que m’ho confirmés-. Això és el que fa l’arma si t’hi acostes massa. En només uns segons, és capaç de fondre pell, os i qualsevol material, crec.

    Me’l vaig mirar intentant detectar algun senyal que indiqués que mentia, però ell es va mantenir impassible. Gent important mataria per una arma com aquella. Tothom la voldria. ¿Per què estava allà?

    -¿Em creus? -va preguntar amb la mirada baixa-

    -Sí -vaig replicar-. No m’agrada, però et crec.

    Uns minuts més tard estàvem els cinc a l’habitació d’ells dos, prenent unes pastes que havíem demanat a la cuina. Havíem hagut de portar-hi la Scarlett a la força, i ara estava estirada al llit, de bocaterrosa, sense participar a la conversa. En Damien seguia la conversa estirat en un dels llits, pensatiu, i en Niels i jo ens trobàvem asseguts de costat al llit que quedava, el del seu davant. El Zakary estava dret davant de la porta, vigilant que no entrés ningú.

    -Abans has dit l’arma de Nikson -va comentar en Niels mirant-se les ungles en un gest que el feia semblar gairebé tímid-. ¿Qui és Nickson?

    La Scarlett va alçar la mirada se sobte i la va fixar en el Zakary. Ell li va tornar la mirada amb intensitat. Sabia que s’estaven comunicant alguna cosa, però era incapaç de descobrir què era. Vaig ullar en Damien, però no estava pendent d’aquells dos. Tenia la mirada clavada al terra, i recordant el que m’havia explicat sobre els seus sentiments pel Niels en vaig entendre el perquè.

    En Niels ens estava distraient a tots. Potser no ens aniria tan bé tenir-lo al nostre equip, al cap i a la fi.

    -Nickson sóc jo -va acabar responent amb sequedat la Scarlett-. És el meu cognom -no mirava a ningú, només al sostre-. El meu pare va inventar això, ¿ok? Ja està. Vaig entrar aquí per trobar l’arma, que ell havia amagat. ¿Únic problema? Que no estava sola buscant-la. Per algun motiu, hi havia més gent que coneixia el secret -els seus ulls van tornar a posar-se en el Zakary-. I aquesta gent la va trobar abans.

    -¿Qui més la buscava? -vaig preguntar. Un pensament m’ocupava: havia d’aconseguir aquella arma, com fos-

    -La tia pèl-roja que fa por -va contestar el Zakary-, la Chenoa i el Yukio. No sé si algú més -es va encongir d’espatlles i es va treure la ronyonera, que va deixar sobre el llit-.

    -¿Yukio? -va fer en Niels sorprès- Aquest és nou, ¿no?

    Va riure, i en Damien s’hi va afegir. ¡Tots dos semblaven tan despreocupats..! Jo mai havia tingut l’oportunitat de ser així. Només m’importava guanyar. Feia els amics per interès, i quan deixaven de ser-me útils me n’apartava. M’havia mostrat distant de família i companys, fins que vaig arribar a creure que realment no m’importaven. ¿M’havien importat en algun moment? Ja no ho recordava. Posant els ulls en blanc davant de la frivolitat dels meus amics em vaig dirigir al Zakary.

    -¿Ens podries ensenyar el tal Yukio?

    Va dubtar un segon, però de seguida li van brillar els ulls amb malícia. Li va picar l’ullet a la Scarlett, com si no haguessin intentat matar-se tan sols uns minuts abans, i va obrir la porta.

    -Sí, si no et fa por -em va somriure-. Potser fins i tot et caurà bé.