La vida és com una pel·lícula. Pot tenir molta acció o ser monòtona i avorrida; pot tenir molta substància o ser només imatge. Quan una pel·lícula té molta acció, passa ràpidament i es fa curta. Quan és lenta i pesada, volem que acabi d’una vegada; de vegades, fins i tot la traiem i la substituïm per una de millor.
Les vides grises s’allarguen massa. Els seus protagonistes s’apaguen lentament, i pateixen, i ningú no els entén. Són els únics protagonistes que valen la pena. Trencats. Sols. Solitaris. I quan, en solitud, posen fi a aquesta vida, molt abans del que tocaria, simplement són substituïts. Per algú més acolorit. Per algú més feliç. Per un altre de la pila.
